Representa que la vida passa per penedir-se d’haver pecat. Pecar és delicte. Pensar també. El color groc està perseguit. La derivada es curta, però, paga la pena fixar-se en un temps, en el qual, tothom, pot ser acusat per qüestions ideològiques i, de rebot, criminals. Seguint aquest fil, és simptomàtica la qüestió de l’alcalde de Lleida. Ell era dels bons catalans, l’Iceta també, i malgrat tot, i haver votat a favor del 155, l’horror els ha caigut al damunt i, ara, l’alcalde de Lleida, l’Àngel Ros, plora pels racons i demana que li concedeixin una gràcia. Encara que el govern sigui del PP o del PSOE, els catalans anem en contra dels repressors. És una antiga qüestió: la unitat d’Espanya està pel damunt de qualsevol constitució o bíblia. És un bé sagrat i còsmic i qui no ho vulgui entendre, està condemnat. Abans era la foguera, ara són multes, judicis i presó. Al poder de l’Estat no l’interessa gairebé res: els catalans hem travessat la línia vermella de l’anomenat ordre constitucional. I, durant anys rebrem. Naltros, som el que no es pot dir: republicans. Anatema. Als partits del trident els semblà be que hi hagi presos polítics. Trauran molts vots, segur. I seran vots que netejaran la seva hipocresia. La vida és curta i la d’Espanya és tremenda, com més corrupte sigui l’Imperi, més vots guanyarà. El PSOE intenta convertir-se en un partit de post-guerra i de centre. Un centre servil i ben tirat que, durant dècades. ha agradat a l’estat. El PSC, boqueja, vol retornar als catalans a l’ordre monàrquic. A l’alcalde de Lleida, d’aquí a poc, se’l petaran. Lògic. Això forma part de la vida del PSC monàrquic, l’esquerra que s’ha tornat de dretes. L’esquerra catalana reformada i que, gracies a unes eleccions de pa xucat amb oli, pretén aglutinar l’herència de Jordi Pujol i d’Unió Democràtica. Adéu a Carrasco i Formiguera, afusellat el 1938. Adéu als orígens d’un partit clàssic i democratacristià de la dreta catalana i que, malauradament va ser, una rèmora, al segle XX. Un gran estadista, Duran i Lleida, tot sol, va destrossar un partit d’anys. A l’advocat Carrasco i Formiguera se’l va executar per ser catalanista. L’esquerra socialista s’ajunta amb els walquing deads d’unió, aprofita, també, per blanquejar a l’extrema dreta a l’hora de fer pinya en contra dels republicans. A hores d’ara, el vot d’extrema dreta, se’l disputen entre Ciutadans i el PSC. L’esquerra dels intel·lectuals socialistes, està adotzenada i és servil. La monarquia els ha fet feliços, per això, mai no se’ls ha de parlar de cap república. És l’esquerra edulcorada i a la que l’importa un rave que s’ataqui a tuiteros, músics o còmics, prefereixen manifestar-se en contra dels catalans. Això te un redit. Qui proclama la idea de post guerra de reconciliació, és l’esquerra espanyola, cutre i casposa. Lògic. L’avi Perico, em va dir: mai no t’has de refiar de ningú. Qui balla damunt de les nostres tombes ho fa gràcies a creure que estem morts. Anti-catalans de soca-arrel, socialistes catalans i del segle XIX. Progres que abominen del concepte de república i, ràpid, llepen les parts pudentes de la monarquia. Ara mateix el 155 que el PSC ha firmat és i, sense embuts, una traïció al poble català. Mentrestant, la vida continua. La vida morta és dels altres.