Per als gironins, la vall de Sant Daniel és una terra mítica, d’on brollen les fonts inesgotables de la vida, entre velles alzines que s’arrapen a la terra amb llargs dits d’arrels molsudes.

El riu Galligants ha anat gratant pacientment el paisatge fins a arribar al fons rocós de la vall. Les aigües fosques es decanten lentament entre les fulles dels plàtans i remoregen sota les tiges prehistòriques de les falgueres. Els camins, folrats de molsa, es perden sense remei encaixats pels marges profundíssims dels camps, i la silueta de la vella ciutat de pedra es va desdibuixant entre la boira a mesura que puges cap amunt.
Un convent de monges benedictines conserva el record de la reina Ermessenda -que el fundà- i vigila permanentment l’entrada de la vall. Darrere dels seus murs mil·lenaris les monges discretes encara resen al voltant d’un claustre romànic.

Rodejada de grans arbres descarnats, a la plaça de les Sardanes, hi conflueixen totes les dreceres. En el cor de la terra vermella, hi ressonen permanentment els acords del flabiol i el dringueig de les monedes a les butxaques dels balladors. Des del turó de Can Garcia es pot sentir la remor de les campanes de la catedral, ?barrejada amb la del trànsit que passa per la variant.

Els gironins habiten des de fa segles en un reducte fundat pels romans, que després anà escampant-se caòticament per la plana. En un gran tapís, guardat a la seu, s’explica gràficament la creació del món, però els gironins saben que els seus orígens provenen dels boscos que rega el més humil dels seus rius. [Barretades · Diari de Girona]

Quim Curbet és fill del barri de Sant Narcís
CCG Edicions