De cop al bot, d’allò que s’acusa als polítics catalans: no formen govern amb gent que no estigui implicada en cap problemàtica judicial, rebota com un maleït boomerang al fetge del PP de Madrid. Un partit que no disposa de línia de flotació i que viu gràcies a l’oblit dels infames fets consumats. Qui governa la Comunitat Autònoma de Madrid? Un tal Ángel Garrido. Està net? Perquè està més net que Cristina Cifuentes si ha begut de la mateixa font d’aigües tèrboles. Perquè, després de quatre presidents fulminats per imputacions, robatoris i una fastuosa tirallonga de corrupció, algú està d’acord amb un president interí. Els interins no roben? Se’n diu alguna cosa a la Bíblia? La dreta clàssica perd actius al davant de la nova, l’anti-catalana i proto-feixista, que, com pacients voltors, espera el moment ideal per menjar i, sobretot, devorar el cadàver. Un ésser fins ara viu perquè ha sobreviscut gràcies a la inanició. El vent ha canviat malgrat els polítics. L’impuls de la impressionant revolta dels pensionistes n’és un exemple. La lluita a cara de perro entre el jutge Llarena i el ministre de Hisenda Montoro, cadascú defensant el seu territori mostra que la justícia espanyola només recorre una zona en la qual promocionar-se. També, ha sorgit la impressionat revolta de les feministes. Durant el Dos de Mayo la turbamulta de les dones va xiular l’himne espanyol. Anatema? L’edifici de corrupció construït durant anys per la dreta, s’enruna. Els poders de l’Estat s’enfronten gràcies a un fet ínfim: la contumàcia de la veritat. No es pot acusar de malversació de cabals públics sense proves ni tampoc amb suposicions redactades per la Guàrdia Civil que, al·lucinada, es presenta com un col·lectiu agredit i víctima del delicte d’odi. Poc a poc i triga, la veritat s’imposa i s’arxiven denúncies en contra dels catalans -amb tebior-. Ara toca atacar als mestres. Malgrat que a l’Estat espanyol hi hagi jutges tocats de l’ala i amb problemes singulars, servils i promocionant-se políticament, comença a sorgir una realitat: els jutges no afectes al regim treuen el cap i protesten. Ai las! Quan a l’amo li trontolla l’status quo acceptat pels opositors i beneït durant dècades i es salten totes les línies vermelles i de tots els colors, tothom corre a buscar refugi a sota del paraigües de la hipocresia. És l’antiga brama del ¡salvase quién pueda! o, altrament dit, jueces y políticos primero, i que a les dones els empari Déu Nostre Senyor. Una important desbandada de fantasmes recorre Espanya mentre l’edifici del Partit Popular s’enruna. Allò que fa gràcia és que sols i sense companyia d’altres, és suïciden. El PSOE i Podemos fa temps que remuguen a l’infern de les mòmies desembenades -aliens a la realitat s’entretenen amb les estadístiques-. Un submón de calidesa desagraïda. Ministres, jutges i gent de divers calatge entren en la fabulosa dinàmica d’exposar-se impúdicament. La fastuosa guerra dels funcionaris.

Contemplem la mort en directe. Sigui com sigui, hi ha un dia en el qual, tot s’acaba, fa bé mirar-ho i riure mentre escoltem al gran Hervé Villard cantant un clàssic, Capri c’est fini.