La Renda Mínima d’Inserció (RMI) és una prestació de caràcter assistencial que atorga la Generalitat de Catalunya. Està destinada a aquelles llars en risc d’exclusió social.

La RMI catalana té un doble objectiu. Per una banda, garantir uns ingressos que permetin cobrir les necessitats bàsiques de les persones que la reben. Per altra banda, afavorir la inserció laboral i social d’aquestes persones. En aquest sentit, els titulars de la prestació (i també les seves famílies) estan obligats a realitzar un seguit d’activitats, com cursos de formació o a acceptar les ofertes de feina que se’ls hi plantegin. A més, han de complir altres requisits, relacionats amb el temps de residència a Catalunya, de constitució de la unitat familiar o de caràcter administratiu (per exemple, notificar els canvis de residència).

L’actual crisi econòmica ha disparat el nombre de famílies que gaudeixen d’aquesta prestació. Mentre que el desembre de 2007 unes 12.600 llars rebien aquest subsidi, l’abril d’enguany la xifra era ja de 33.700. Estic parlant de llars, no de persones (hi ha més de 2 persones per llar en el cas dels perceptors de la RMI). Per tant, aproximadament un 1% dels catalans estarien rebent actualment la RMI.

Si ens fixem en l’import del subsidi, l’any 2011 la prestació bàsica (individual) és de 423,70 € al mes. Existeixen complements, com són els de persona addicional o per fill. Per exemple, un adult addicional suposa un complement de 55,29 € al mes.

La reforma de 2011

L’actual govern de CiU ha aprovat una reforma important de la RMI, plasmada en la Llei 7/2011 de 27 de juliol sobre mesures fiscals i financeres (DOGC 5.931), i que ha de desenvolupar via reglament.

Tres dels principals canvis són:

1. Ara es demana que els sol·licitants acreditin una residència continuada i efectiva a Catalunya, com a mínim, de dos anys d’antelació a la data de presentació de la sol·licitud. Abans era només un any. Ara és més difícil obtenir la prestació.

2. Amb la reforma el còmput total mensual de l’import de la prestació econòmica de la renda mínima d’inserció no pot superar el salari mínim interprofessional (SMI). Aquest límit no existia prèviament. Comportarà la reducció de la prestació per alguns casos (el conseller Mena calcula que més d’un 10% dels expedients es veuran afectats).

3. A partir d’ara el pagament té una durada màxima de seixanta mensualitats de manera acumulada. S’estableixen algunes excepcions en funció de l’edat del titular de la prestació, i pròrrogues per casos excepcionals. El límit de les 60 mensualitats (5 anys) no existia prèviament.

Hi ha altres canvis en la normativa, que afecten per exemple els terminis que té la Generalitat per a resoldre la sol·licitud d’ajut (que s’amplia), el criteri d’actualització de la prestació (desapareix la referència expressa a l’IPC) o l’assignació pressupostària (que ara pot deixar de ser il·limitada).

Els fets de l’agost de 2011

Però aquesta reforma legislativa no és la que ha convertit la RMI en un insospitat centre d’atenció pública, sinó els problemes derivats del nou sistema de pagament de la RMI que ha decretat el govern català, i que s’ha començat a aplicar durant aquest mes d’agost.

Fins ara, el govern català havia realitzat una transferència bancària al compte corrent del titular de la prestació. En aquest mes d’agost, s’ha implantat un nou sistema que pretén reduir el frau: xec nominatiu a nom del titular.

La implantació d’aquest nou sistema ha provocat el pànic entre bona part dels perceptors de la prestació, seriosa preocupació per part dels treballadors dels serveis socials i una protesta dels membres del tripartit, que han obligats consellers responsables de la RMI (Cleries i Mena) a comparèixer al Parlament per a explicar la seva versió dels fets.

D’altra banda, s’ha anunciat que entre els mesos d’agost i setembre es revisaran els quasi 34.000 expedients vigents, novament amb la intenció de reduir-ne el frau.

El control del frau

Un fet incontestable és que el conjunt de mesures anteriorment descrites pretén reduir la despesa que fa el govern català en la RMI. I retallar despeses, en un context com l’actual d’un dèficit públic català que cal reduir i d’una pressió molt gran sobre el deute sobirà, té sentit. Això sempre i quan es garanteixin els drets de les persones que tenen dret a rebre la prestació.

Si passem ara a analitzar el que ha passat en aquest mes d’agost, un dels objectius declarats de la reforma aplicada pel govern Mas és la de reduir el frau existent en la percepció de la prestació. I aquest és un propòsit incontestablement positiu i sa. Els diners que té el sector públic sorgeixen dels impostos que paga la gent (de la gent que paga impostos, tot cal dir-ho) i de l’endeutament (i endeutar-se avui vol dir pagar més demà). Els diners que gasta el sector públic no surten del no res, i cal administrar-los bé.

Hi ha un element addicional a tenir en compte quan parlem del frau: per a que el sistema de protecció social tingui suport popular cal garantir que el nivell existent de frau sigui inexistent (o molt reduït). El ciutadà racional i honest no vol pagar impostos per a que els diners vagin a gent que no hi té dret. A més, per a garantir que el sistema de protecció social sigui just, cal evitar que persones que no mereixen participar-hi ho facin. I més encara en un context de restricció pressupostària com el que patim actualment. En altres paraules, cal assegurar que tota persona que tingui dret a la prestació la pugui cobrar i que ningú que no en tingui dret ho faci.

El govern català encara no ha mostrat (encara) les xifres sobre el volum de frau, però seria molt estrany que, en un país on l’economia submergida suposa aproximadament el 20% de l’activitat econòmica, el frau en la RMI fos inexistent (tot i que existeixen mecanismes de control i que la tasca dels serveis socials i de les entitats col·laboradores és digne de ser destacat). En tot cas, persones que no resideixin a Catalunya o que estiguin treballant en l’economia submergida no haurien de rebre el subsidi.

El que passa és que per a incrementar el suport social que té la RMI no només cal garantir que no hi frau, sinó és convenient no estendre la imatge que hi ha molt vividor que s’aprofita d’aquest prestació. Cal comprovar quin és el nivell de frau existent i excloure i sancionar els infractors, i després d’això mostrar les xifres a la ciutadania. Cal però també buscar mecanismes de control del frau que no perjudiquin les persones que tenen dret a rebre la prestació, que tenen dret a cobrar-la en el moment que pertoca, no uns dies després.

D’altra banda, tal vegada caldria fer servir mecanismes de control per a altres tipus de frau que tothom sap que existeixen (com el fiscal, o la corrupció urbanística) i que segurament impliquen un nivell de pèrdua de diners públics molt superior. I caldria replantejar-se si és lògic i convenient reduir impostos quan s’està patint una dura restricció pressupostària.

RMI i SMI

Un segon element que voldria comentar té a veure amb un element de la reforma que ha quedat en segon terme: el del límit monetari de la prestació, que ha quedat ara establert en el salari mínim interprofessional (SMI).

Aquesta mesura té sentit des del moment en què existeix un problema d’incentius al treball derivats de la recepció de la prestació. Una parella amb dos fills perceptora de la RMI, si rep ajuts addicionals fora de la RMI (per pagar rebuts de la llum, el lloguer o el menjador escolar per exemple) pot acabar rebent uns ingressos superiors a una llar similar on només hi treballi una persona amb un sou baix. I aquest fet introdueix un altre tipus d’injustícia. que la persona que treballa rebi uns ingressos inferiors a la que rep un subsidi.

El que passa és que el món en què vivim no és perfecte, i posar un límit als ingressos de la RMI crea un problema doble. En primer lloc, retalla la prestació que reben actualment famílies necessitades, i això els hi pot comportar problemes molt seriosos. En segon lloc, es fa en un context d’una crisi econòmica molt severa, que encara durarà un llarg període de temps, i on trobar feina és molt difícil. Cal tenir en compte aquí a més el baix nivell salarial existent a Catalunya, que no es pot pas atribuir només als treballadors.

Per tant, i perseguint millorar els incentius al treball dels perceptors de la RMI, potser seria millor augmentar els incentius econòmics a la cerca de feina, ja existents dins la prestació. En essència, aquests incentius permeten al beneficiari de seguir cobrant temporalment una part de la RMI quan troben una feina.

El límit temporal

Com he explicat anteriorment, un dels elements destacats de la reforma és el fet que ara s’estableix un límit de cinc anys a la recepció de la RMI. Aquesta mesura va en el mateix sentit que l’anterior: incrementar els incentius al treball, a la reinserció laboral. Si la RMI s’ha plantejat com un subsidi que pretén facilitar el retorn (o l’entrada) al món laboral, cal combatre el fenomen de la cronificació (el fet que una persona es passi molt de temps percebent el subsidi). I posar un límit màxim és una mesura que té sentit si volem lluitar contra aquest fenomen negatiu.

Caldrà, però, anar amb compte quan s’apliqui aquesta norma. En primer lloc, perquè estem vivint una molt dura crisi econòmica que ha disparat l’atur i en especial el de llarga durada [vegi’s comentari anterior]. En segon lloc, perquè la crisi ha provocat l’aparició d’un nou tipus d’exclòs social: una persona amb un regular o bon historial laboral, que ha perdut la feina i no n’ha pogut (o sabut) trobar-ne. La RMI ja no és només un renda destinada a col·lectius tradicionals (per exemple, persones amb problemes de salut mental, de drogaaddicció o que pertanyen a ètnies marginalitzades), sinó que també se’n beneficien sectors anteriorment normalitzats.

En altres paraules, la tipologia de persones excloses socialment és molt més àmplia que la que teníem fa anys. Aquest fet exigeix una major complexitat en el funcionament de la RMI. Cal tractar casos molt diferents de forma diferent, i invertir-hi recursos. I tenir en compte que els diners (ben) gastats en la RMI no són una despesa, sinó una inversió: milloren tant el capital humà de la nostra societat com la seva cohesió. I, a més, és un acte de justícia cap a les persones més necessitades.

Ramon Ballester és veí de Santa Eugènia de Ter
i professor del Departament d’Economia de la UdG