De sobte i sorgint de la cova on s’hi generen els rumors, corre la brama que Ràdio Salt, Salt (97.7 FM), compleix trenta anys. Aquest fet situa sensacions, acomoda imatges, confirma records i retorna un munt de músiques al lòbul frontal dels que durant una època, vam caure a dins d’un estudi petit i rònec. Semblava el rebost d’una botiga que no tenia res per vendre, allà, gràcies a la nocturnitat, vam sargir el tros d’una roba que, costura a costura, cada dia era més nova, la de la imaginació. Des d’un principi, Ràdio Salt, va entrar a formar part de l’imaginari de molta gent, havia nascut amb l’esperit lliure, al seu dial hi residien tota mena de ciutadans i tant si escoltava a un reverend com a un punki. La llibertat consistia en això: oferir els micròfons a tots aquells que tinguessin alguna cosa a dir. Així, es va configurar un magma de gent interessada en dur a terme seccions sobre esports, aspectes socials, serveis, debats i música de tota mena -molts dels quals, es van professionalitzar-. Vinils, singles, ep’s i cassetes, configuraven un embalum de gloriosa corrent analògica que corria de mà en mà i desembocava al delta dels objectes perduts. Manel Mesquita, llavors, n’era el director. Mesquita era el missatger entre la vida real, la urbana de fora i la que es desenvolupava a dins la ràdio -etèria, paradoxal i inabastable-.

Un grup de “porquigosos” -nòmades vinguts de l’inframón-, vam muntar el programa La Junta de la Cloaka. Va ser un espai d’absoluta llibertat creativa, en el qual, hi abocàvem somnis, malsons, personatges, terrors nocturns, músiques delirants, sarcasme i humor. Apreníem a fer ràdio de la millor manera, amb la pràctica. Així, també, apreníem a narrar, a explicar històries i fer guions, escriure, en definitiva. Tot i que Salt era una població etiquetada com d’extraradi, per a nosaltres, era el lloc on hi havia la centralitat de la nostra creació. D’aquesta manera, gràcies al coixí llibertari de Ràdio Salt, vam poder dur a terme tots els nostres projectes, el darrer, una radionovel·la de quaranta capítols, Carrers anònims, que passava a Salt -centrada en una família de classe mitja baixa- i, en la qual, hi va participar una trentena de persones entre figurants, artistes, escriptors, músics, actors i entranyables diletants. També, vam publicar un llibre que es va presentar en la profunda ànima underground del local Can Barriga, altrament conegut com Can Panxut. Un ateneu avant la letre. Era una època que tot el que era no era o no ho acabava de ser, encara que ho semblés.

Si avui en parlo és per recordar un temps d’amistat i de fecunda il·lusió, per remarcar que, de vegades, les utopies són possibles. I també, per recordar als absents com en Jordi Pallejà, Ramon Jover, Pepa Bouis o la Pili Fernàndez, gent que, a través de la ràdio projectaven un món propi -atmosferes intransferibles-.

Potser el rebost de la botiga era petit i semblava buit, potser, no hi havia infraestructura, potser… però, tingueu segur que estava ple d’imaginació i de ganes de fer coses interessants i, sobretot, divertides. Així, acomiadàvem el programa, punxant l’Amal Hayati, d’Om Kalsoum, una peça que des de l’Egipte més cosmopolita, sobrevolava, durant vint minuts, dalt dels blocs de pisos, entre les antenes pre-digitals del post-obrerisme, enmig de les llunes metropolitanes i els carrers buits, humits i, sempre, enigmàtics de Salt, Salt.

Per molts anys!