Els aiguats de l’11 i el 12 d’octubre del 1970 va causar 500 milions de pessetes de pèrdues i l’aigua va superar de 80 centímetres la plataforma de la plaça de Catalunya de Girona

L’Onyar és un rierol amb un cabal mitjà, entre l’1 de gener i l’11 d’octubre del 2010, de 0,97 metres cúbics per segon, però amb una mediana de 0,38 m³/s i una punta màxima, que es va anotar el dia 5 de maig, de 17 m³/s, el registre aigua habitual després dels xàfecs de primavera. El 2010, com el 2009, han estat plujós. En canvi, el 2007, en plena crisi de l’aigua per la sequera, la mitjana va ser de 0,28 m³/s i la mediana, de 0,10m³/s.

Els aiguats de l’11 i 12 d’octubre del 1970, fa quaranta anys, van fer que el cabal es multipliqués una bestiesa i el registre màxim es va elevar fins a 600 m³/s. La ràbia amb què va baixar l’Onyar va causar 500 milions de pessetes de pèrdues. Anna Ribas, geògrafa de la UdG, ha considerat aquell aiguat el més catastròfic dels tots els que va patir la ciutat de Girona el segle XX. No obstant això, no va ser el més tràgic, ja que en el del 1940 van morir una desena de persones a Girona, a banda de les sis a la Garrotxa.

L’Onyar baixava tan destructiu que es va enfilar 80 centímetres per sobre la plataforma de la plaça de Catalunya de Girona i va baixar cap a la plaça del Vi, la Rambla i avall. Segons una llegenda popular, van estar a punt de dinamitar la plataforma, perquè feia de barrera al pas de l’aigua. El pont de l’Alférez Huarte, un altre obstacle al mig de l’Onyar, va ser enderrocat arran d’aquest aiguat i reconstruït com a passera un any després amb un sol arc.

A més de l’Onyar, el 1970 es van desbordar el Güell, el Galligants i la riera Maçana. Es va inundar Salt, Sant Narcís i la carretera de Barcelona, i la carretera de Santa Eugènia. Llavors, l’aigua que s’escorria ben bé al centre de la ciutat, pels carrers Nou i Sant Francesc, i desguassava a l’Onyar. Es va inundar el Barri Vell, on l’aigua va arribar fins a 1,10 metres a la Cort Reial, segons el famós nivell de les aigües de la Granja Mora.

Aquelles dues nits van ser de llamps i trons, va ploure a bots i barrals, i es va recordar la tragèdia de l’any 1940. Però el Ter no es va desbordar. Engolia bé les aigües que hi desembocaven l’Onyar i el Galligants, i tota l’escorrentia dels carrers del Barri Vell. La construcció dels pantans de Sau i Susqueda van evitar grans danys. De fet, els embassaments es van construir amb tres objectius: per regular les revingudes del Ter, per captar aigua cap a Barcelona i per produir electricitat.

Era vigília de festa i molts ciutadans eren al cinema. De fet, es va saber que el temporal estava sent extraordinari perquè la llum es va tallar, i es va haver de sortir del cinema. Molt celebraven que l’endemà tornés a ser festiu.

Aquell diumenge de llevantada es van registrar tres puntes, que alguns consideren tres inundacions: una a quarts de nou, una altra a quarts d’onze i una altra la matinada del dia del Pilar. Així, tothom va aprofitar la festa de l’endemà per sortir de casa i anar a veure els estralls a la ciutat. Els carrers del centre eren plens de fang i llot i la majoria d’establiments comercials havien patit desperfectes i estralls de tota mena. La zona de la plaça de Catalunya es va omplir de curiosos per comprovar per on havia passat l’aigua i que el nivell de l’aigua de l’Onyar encara era molt amunt, quasi a tocar. Algunes fàbriques i tallers també van patir les conseqüències d’aquest aiguat.

Tothom en té alguna anècdota. L’endemà, avui fa quaranta anys, molts van poder tornar al cinema, i alguns de franc. [La Contra · El Punt]