Ara fa 20 anys, queia el mur de Berlín. La vergonyosa paret que des de 1961 al 1989 havia separat els berlinesos, queia sota la pressió de la gent i del pes de la història. El mur era el símbol de la guerra freda, del món dividit en blocs, de l’amenaça nuclear contra la humanitat.

El mur va caure, però no l’equilibri criminal que les potencies guanyadores varen imposar al final de la segona guerra mundial. Els EUA, la Gran Bretanya, França, Rússia i Xina des de llavors han utilitzat les Nacions Unides per als seus interessos. Tots cinc són membres permanents del Consell de Seguretat de la ONU amb dret a vetar qualsevol decisió que pugui acordar l’Assemblea General.

Darrera el mur s’amagaven moltes vergonyes

A l’oest, la incorporació dels militants nazis a les estructures de l’estat, la persecució dels qui havien combatut el nazisme des dels anys 30. A l’est, la ocultació dels tractats entre la Unió Soviètica i els nazis per repartir-se Polònia, la persecució d’Stalin contra les esquerres revolucionaries d’Alemanya i del món. El mur era mentida. La mentida que es va bastir per amagar a la gent i a la història les raons econòmiques i socials que varen portar el món a la guerra.

Darrera el mur, els empresaris alemanys de l’acer, Thissen i Krupp, les empreses americanes, Ford i IBM, Siemens, AG, Volskwagen i Mercedes, amagaven la complicitat amb Hitler i els immensos beneficis que aquesta complicitat els va reportar. Ningú mai els hi va demanar responsabilitats.

Avui, parlen de la caiguda del mur com un espectacle. Una performance que serveix per explicar que les velles teories de la igualtat d’oportunitats, econòmiques i de drets de totes les persones del món estan desfasades. La caiguda del mur de Berlín són els focs d’artifici del capitalisme rampant.

Avui, altres murs es drecen entre les terres i les persones. De sorra i rases, al desert del Sàhara per empresonar als sahrauís als camps de refugiats de Tindouf. De tanques electrificades i càmeres i sensors de presència, a les vores de Río Grande per filtrar la pobresa de Mèxic i el sud del continent. De tanques metàl·liques, a Ceuta i Melilla per aturar el tsunami humà que ve de l’oceà de misèria africà.

El mur de ciment a Palestina [FOTO ESQ.], el mur de l’apartheid, que serveix per tancar els palestins en presons immenses, camps de concentració com els de Franco, Hitler o Stalin, davant dels ulls del món.

El mur de Berlín -ara que fa vint anys que va caure- serveix per amagar els murs que encara es mantenen drets esperant que la història els enderroqui.

Ja ho deia La Polla: De l’Est cap l’Oest: escapa! No hi ha on fugir. Ni llavors, ni ara.

Ven saltando el muro de Berlín.
Ven hacia este mundo libre, sonriendo,
pronto verás con tus ojos fatigados
nuestra bendita libertad.

En este paraíso se vive muy mal.
¿Qué te pasa chaval? ¿Lloras?
Cuando te vas a dar cuenta
que el muro es una mentira.

Del Este hacia el Oeste:
¡Escapa!
Y en el Oeste la decepción:
¡Escapa!
La verdad yo no sé a qué vienes.
La verdad te diré, ya no hay dónde huir.

(Ven y Ve. De Revolución, 1985. La Polla Records)

Isidre Pallàs és membre de Celrà x Palestina i corresponsal d’eldimoni.com