|
La plaça del Barco, com un cor rectangular, batega en el pit de de Ter, un antic poble de la comarca del Gironès vençut per una malaltia terminal de la civilització anomenada urbanisme salvatge. El cor, a diferència d’altres vísceres més passives, encara continua bombejant vida sense parar. La plaça és un espai guanyat al formigó i els automòbils hi circulen només per tres dels seus quatre costats.
Nens de més d’una raça juguen amb pilotes, bicicletes i patins, mentre un grup d’entusiastes practica el seu esport favorit sota un rètol on s’hi pot llegir: Camp municipal de petanca de. El camp és un rectangle més petit en el centre de la plaça, acotat pels crits dels nens i per la remor dels cotxes i de les motocicletes. Els homes juguen mentre nous edificis s’aixequen en els racons on encara poden fer-ho. La plaça està tutelada per quatre oficines bancàries, just en els quatre vèrtex de sortida, com si vigilessin el pas d’hipoteques amb potes i de préstecs amb rodes que circulen sense parar pel seu davant.
Els arbres -til·lers?- semblen sentir en les seves branques l’arribada de la primavera, però el sol, un sol cansat, s’amaga ràpidament darrere dels alts edificis. El temps és un parany insalvable i només en indrets com aquest és possible comprendre la naturalesa del seu engany. Un vent suau, que presagia pluges molt esperades, em fa cordar el coll de la jaqueta; mentrestant un helicòpter de color groc passa rabent sobre els teulats. Serà pel vent o per l’helicòpter, però un polsim de color verd clar comença a caure dels til·lers -són til·lers, oi?-, és el temps que s’escola entre les branques i que germinarà algun dia en la terra de la plaça.
Des d’un vaixell de colors infantils, que sembla avarat entre la grava, em mira un nen de raça indefinida, de cabells rissats i d’ulls incrèduls. Ell algun dia tornarà, com jo ara, a la plaça i escriurà un article com aquest, sobre la vida i el temps, sobre un poble que fou i que ara ja no és res; ell segurament comprendrà de seguida el que a mi m’ha costat tant de comprendre: que la veritat habita, sobretot, en el cor de places com aquesta. [Barretades · Diari de Girona]