Mare de Déu!
És veu que els militars l’han de celebrar posant la bandera espanyola al mig dels pals que la subjecten. La meva mare ja ho deia: tot torna. De la mateixa manera que torna l’adoctrinament nacional-catòlic a les escoles, també és recupera la censura i la repressió espanyola anti-catalanista. És l’antiga qüestió d’uns sectors de la societat a l’hora d’apoderar-se de les ensenyances de Crist per construir una religió de por, amenaces, mort i dolor. Si has nascut has de sofrir. La interpretació perversa d’una frase del Mestre: “deixeu que els nens s’acostin a mi”, és un clàssic. Tothom ha de tenir dret a la seva religió -sembla mentida que acabi d’escriure aquesta frase-. L’Estat Espanyol, però, és fill d’una de les branques més retorçades i infectes a l’hora d’interpretar el cristianisme -la Bíblia i el sursum corda que l’acompanya. L’espasa i la creu. La negació dels altres i, sobretot, l’assumpció -gràcies a Déu- de les pitjors sevícies humanes. Normalitzar l’horror ha estat la seva divisa. La democràcia hauria de servir per defensar drets i no per acusar o criminalitzar ateus. És pot ser ateu i soldat? Els militars estan obligats a anar a missa i combregar? Els ateus són fills de Déu? I els republicans? Els anarquistes són pitjors que els terroristes o els jihadistes? A qui s’ha de reprimir? Als musulmans? Per què i, va en el seu ADN, els catòlics -no els cristians- sempre han anat en contra d’algú. Crist, que té la mala costum de morir cada any als voltants de primavera -fill de famós, arrossega un ego que no se l’acaba. Això, és un fet cronològic acceptat per laics i creients. Allò que no es pot assumir és que una religió s’imposi damunt de la societat. Algun bisbe hauria de sortir per dir que, ni Déu -que no mor mai- ni tampoc Crist o l’Esperit Sant han d’estar recolzats per cap estament militar. Si ningú no ho fa, això, implica que, el seu silenci aprova la indissoluble unió forjada amb crueltat durant el franquisme entre militars i Déu. És beneeix la toxicitat catòlica. A tothom li fa gràcia aquesta qüestió. D’aquí a poc tornarà la mili. Fa temps, el cantautor, Georges Brassens, deia a la Mauvaise reputation:

Cuando la fiesta nacional
Yo me quedo en la cama igual,
Que la música militar
Nunca me supo levantar.

Peça cantada pel Gran Paco Ibañez. Tot torna.