No tot ha de ser futbol d’upa a la televisió, o bàsquet d’altura planetària, o esport d’elit; que també hi ha d’haver espai a la premsa i a la política quotidiana per a tots els esports, tots els esportistes i tots els aficionats de poble i de rodal. No tot han de ser jugadors estrelles amb noms i cognoms, col·lecció de cromos i llistats en samarretes; que també s’ha de parlar -i molt- dels entrenadors, dels directius, dels voluntaris, dels pioners, dels anònims, que tant i tant han fet i fan per l’esport. Això és el que fa anualment la Secretaria General de l’Esport a Girona: reconèixer esportistes i promotors de l’esport de les comarques gironines mitjançant el lliurament de la medalla de l’esport.

De la mateixa manera que l’Airbus A380 no és el fruit de quatre enginyers inspirats reunits a Tolosa de Llenguadoc, sinó la suma d’esforços físics, matemàtics, químics, lingüístics, biològics, artístics i teològics, des de Leonardo da Vinci, l’esport d’elit és la suma de molts petits esforços. Entendre això és entendre-hi molt. Sense l’esport de base no hi hauria ni esport d’elit, ni tan solament esport. El fet més engrescador d’aquest any a Montilivi ha estat la mainada. És a dir, veure la mainada gaudir dels més grans perquè veien un possible futur per als esforços i passos. Sense públic, sense mainada que li demani autògrafs, un esportista no és ningú. Aquest és el valor transversal de l’esport.

Malgrat la pressió de Barcelona, a pesar de la migradesa demogràfica, en les darreres dècades, Girona ha tingut un equip de futbol masculí d’entre els punters de la segona divisió (Girona); un de futbol femení (L’Estartit); un equip de bàsquet a l’elit (Sant Josep – Valvi – Casademont – Akasvayu); un equip d’handbol a divisió d’honor (GEiEG); equips d’hoquei de primera (Maçanet, Lloret, Blanes, Girona); equips de ping-pong (Cassà, L’Escala); equips de voleibol, ciclistes, excursionistes, alpinistes, motoristes, atletes, etc. Qui cregui que els èxits esportius són fruit de l’atzar, s’equivoca. Darrere d’un bon equip i d’una bona temporada hi ha el treball, sovint anònim, constant i eficaç de molta i molta gent.

Llegir la llista dels 300 i escaig d’esportistes que al llarg de 33 edicions s’han premiat a les comarques gironines posa la pell de gallina: són molts i molt importants. Tot i això m’adono, resseguint el fil de la memòria dels meus dies, que jo encara hi posaria més gent. L’Àngel Pageo, per exemple, que ja fa anys que va morir, però que va saber fer de l’esport una activitat integradora a la ciutat que bé mereixeria un reconeixement. O l’Àngel Brea, entrenador de bàsquet, un autèntic crac. O en Tomàs Costa, d’Olot, un pioner de l’excursionisme, que fins i tot va usar les motxilles per passar llibres en català de França a Espanya a través del Pirineu. O en Miquel Batlle, de Vilopriu-Camallera, un apassionat del futbol que fa dècades que entrena i anima joves esportistes a practicar l’esport. O els germans Estarriola de Banyoles, paladins i defensors del rem. O el gran Miquel Garcia, pope suprem del bàsquet a Santa Eugènia de Ter (CESET), amb centenars de nois i noies engrescats i contents… O en Joan Pujol Angelats, pioner del voleibol a les comarques gironines als anys 70, entrenador del llegendari AVAP, delegat i àrbitre, a qui la Secretaria General de l’Esport deu una medalla. N’hi ha prou de resseguir-ne la memòria periodística dels anys 70 i 80, per llegir-ne els mèrits. I la hi haurien de lliurar, ja, que portem anys de retard. [El Nas de la Bruixa · Diari de Girona]

Jordi Vilamitjana i Pujol és professor de llengua i literatura catalanes a l’INS de Santa Eugènia de Ter

i coautor del llibre, entre altres, IFP Sant Narcís 1952-1997: 45 anys de Formació Professional a les comarques gironines