Res no detura l’instint dels depredadors que no cacen perquè tenen gana sinó gràcies a l’odi. És evident que a l’Estat Espanyol, les bèsties es volen afartar. Prescindint de qualsevol consideració democràtica i tres pobles més enllà de la justícia on els seus jutges, severs i independents, governen Catalunya. S’utilitza la llei, la proto-llei i la post llei per atacar, sense cap cortina, als catalans. Al final, ens hem convertit en allò que se’ns havia negat: som un subjecte polític, però només per eliminar. Trist però real. Som perfectament perseguibles, individualment o com a comunitat. El franquisme no existeix diuen els socialistes i els neo-lliberals, mentrestant, s’atia la brasa de l’extrema dreta violenta. No parlem d’uns depredadors convencionals o d’un simple animal, que, quan ha caçat una presa, descansa, digereix i rumia, sinó d’un que no pot evitar devorar i devorar. Addicció legal. Un que mai no està fart: un monstre intel·lectualment salvatge -embrutit. La humiliació de l’adversari forma part de la seva naturalesa. I, ara, toca la llengua. S’acusa als catalans d’ofegar el castellà. Ho diuen els socialistes. S’ataca i s’assetja l’escola catalana i això ho fan polítics incultes i corruptes que ni tant sols saben barbotejar quatre frases en anglès. El poder i la supèrbia dels ignorants són infinites. I, de cop, es recupera l’antiga intenció de dividir a la població catalana entre bons -castellanoparlans i bona gent- i els dolents catalanoparlants -de mentalitat esguerrada i republicana. La brama, fake news, de la majoria silenciosa no ha funcionat i, ara, ataquen per una altra banda. Les eleccions han deixat al partit que governa Catalunya amb quatre escons i al caire de l’estimball. Tot i això, treuen pit, personatges infectes d’arrel tòxica com el virrei Enric Millo, un titella que ha adquirit categoria gràcies a creure’s un vencedor. Espera que se’l respecti. No s’ha de respectar a qui ha carregat amb la violència de la Guàrdia Civil en contra del poble. Una Guàrdia Civil que, com rates, se’ls tenia aquarterats en vaixells insalubres.

Qui són les rates?

Els socialistes catalans que, gràcies a ells, hi ha presos polítics, no saben que dir quan s’ataca la immersió lingüística. Intenten fer veure que el 155 no està relacionat amb res d’això. S’havien cregut que ells no rebrien quan es van abraçar incondicionalment amb la dreta post franquista espanyola. El famós 155 dona carta de llibertat a un terrible instint: complir amb un genocidi cultural que ni tant sols va aconseguir, durant quaranta anys, el sàtrapa de Franco. I ara? Que farà el PSC? S’apuntarà al desastre? Assumirà com ha fet fins ara que per anorrear l’independentisme tot s’hi val? El PSC fa temps que va de la mà de l PP i de Ciutadans. Ha entrat en una deriva no gens esquerrana sinó anti-catalana. Quan va firmar el 155 sabien amb qui se la jugaven, que s’aplegaven amb la dreta i l’extrema dreta espanyola. Societat Civil Catalana -extrema dreta- va organitzar la seva manifestació a Barcelona. M. Rajoy els ha rebut a palau. Qui engreixa el feixisme? D’això només en quedaran quatre planys i una realitat històrica: Roma no paga a traïdors. El PSC no està ni tant sols a la pole position, són menystinguts en l’acarnissada lluita per demostrar qui és més anti-catalanista entre Ciutadans i el PP. Al PSC els va bé que mestres, alcaldes, còmics i polítics catalans passin pels jutjats. No defensen ni tant sols la llibertat d’expressió. Recordo la patètica imatge del grup d’alcaldes socialistes, engavanyats i no-gens contents, mostrant al món que, ells, com a perfectes monàrquics; eren les víctimes, que se’ls perseguia per ser els bons alcaldes. Patètica imatge després de l’espoli de Sixena i de les llàgrimes reptilianes de l’alcalde de Lleida. Perduts, callen com morts davant l’atac a la llengua. Esperen temps millors que Ciutadans els oferirà. La vida no és senzilla, ara bé i, en democràcia, s’ha d’acceptar el vot de la gent. No és de calaix que qui té quatre escons mani. Mentrestant, el PSC, potser creu que, quan encara vinguin més mal dades, el PP els hi donarà TV3 per recompensar els serveis prestats. En la política sempre s’esperen recompenses. Aventuro que no ho aconseguiran perquè Ciutadans els passarà al davant. No han guanyat res sinó que s’han convertit en un partit que arrana el descens. Mentrestant i, després d’haver actuat en contra de Catalunya, al PSC li toca corre milles en el desert de la ignomínia. Mentrestant, servils i obedients, en el festí dels depredadors, els tocarà menjar engrunes. A banda de totes aquestes maniobres en la obscuritat: el català a l’escola persistirà.