![]() ![]() ![]() ![]() ![]() |
![]() ![]() ![]() |
|
La Leo, el seu record, el seu esperit, ens convoca. Aquest és un acte d’homenatge a ella i a les dones lluitadores d’abans, d’ara i de sempre. Parlaré des de l’admiració i des de l’amistat.
Santa Eugènia de Ter té només dos indrets amb nom de dona: la plaça d’Isabel Vilà i Pujol (Calonge, 1843 – Sabadell, 1886); ensenyant i primera sindicalista catalana que va reivindicar la jornada de cinc hores per als menors de 13 anys, per aquest fet se la conegué com la “Isabel cinc hores”; fou directora d’una escola de nenes de la Institución Libre de Enseñanza de Sabadell, ciutat on morí el 23 de desembre de 1886.
![]() |
Leo Joher i Besalú, veïna eugenial |
I, ara, la nova plaça de Leo Joher i Besalú (Orriols, 1936, filla de la postguerra – Santa Eugènia de Ter, 1998); ja 14 anys sense ella!; treballadora del servei domèstic, dependenta en botigues; militant de la JOC des de ben joveneta; amb profunds lligams entre fe i vida; arrelada a la família i al barri; lluitadora per millorar el benestar dels veïns i veïnes; activa contra la frontissa del, per la reconstrucció del , per salvar les hortes, per recuperar la Festa Major de
Aquestes són dues places amb molts trets comuns: amagades o petites. Una a l’antic Hort de les Oliveres a
Una dona eugenial (aquest neologisme que tant ens agrada); dona amb conviccions socials, feministes i humanistes; creia en les persones, sobretot les persones senzilles, com ella, que tenen la força de l’estimació i la donació; dona que ha quedat impregnada en la seva família, en la història del barri, de l’Associació de Veïns, de la parròquia.
Una dona militant obrera; dona que creia en la dimensió col·lectiva, comunitària, en el treball en equip; dona de fe que, a través de la JOC, va saber integrar la vida i la fe, per comprometre’s sense límits pels altres; a l’empresa, allà on treballava, fent grup de RdV (el grup de noies que encara es troben).
Una dona militant veïnal; dona amb inquietuds, amb sensibilitat, pendent i atenta amb els altres i l’entorn; la movia fer un barri amable i agradable per a que les persones hi poguessin viure bé; dona amb magnetisme, per atraure altres persones, per arrossegar, per convèncer; dona enèrgica; dona que no s’arronsava, que donava la cara per anar a parlar amb qui fos, donava la cara per allò que creia que era just; dona testimoni viu encara d’implicació, de reivindicació, d’esperances, de fidelitat i d’utopia, portava fins al límit un altre barri és possible.
És aquí en aquesta plaça recordant-nos que hem de continuar lluitant pel barri, confiant en les persones. Potser ens diria que no voldria una comissaria de policia a la seva plaça, que és millor invertir en temes socials, fer activitats culturals i qualitat per al barri…
És entre nosaltres quan ens reunim, sense importar-nos d’on venim (la majoria de la gent del barri som nouvinguts com ella), per parlar, discutir, negociar, reivindicar…
És entre nosaltres, ben viva, quan sabem valorar les altres persones des de la seva senzillesa, des d’allò més petit que tothom pot aportar a la comunitats de veïns i veïnes, a la parròquia, a l’Associació de Veïns…
És viva entre nosaltres quan en cada gest, cada compromís que adquirim, cada bon propòsit que duem a terme, donem el nostre temps, ens impliquem… donem la vida com ella va donar.
Junts, amb la memòria de la Leo i altres lluitadors i lluitadores del barri, construïm la identitat de
Viure a
Entre unes i altres, entre els que ens han precedit, com la Leo, i la joventut plena de possibilitats que omple el nostre barri, les nostres escoles i Institut, les nostres poques places, hem de reconstruir un pont, el nostre estimat i reivindicat
Gràcies Leo per ajudar-nos a mantenir viu l’esperit de ciutadania.
A l’atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona,
de classe baixa i nació oprimida [barri oprimit].
I el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel.
(De Maria Mercè Marçal)
No em despulleu*
Abans
que el gran compàs no em paralitzi
amb la geometria de la mort
no em despulleu.
No em despulleu del temps
ni d’aquells mots
que, fins gebrats, jo feia càlids.
Sé que el meu cant
avui
no arribarà
ni a les òrbites baixes
i el món em pesarà. Tant és.
Deixeu-me.
Deixeu-me el formigueig
d’aquest cap ple de festa
i les ales dels ponts. Deixeu-me blanca,
calç apagada, encesa, poca cosa,
no, res,
amb els peus nus.
Sé caminar descalça. I més.
I encara sé:
només el que s’esborra
té importància.
*De Felícia Fuster (Barcelona, 1921-2012), una poetessa catalana absolutament desconeguda d’una obra excel·lent en francès i català. Tot i que té una alçada poètica comparable a la dels grans de la literatura catalana, l’Enciclopèdia Catalana ni l’esmenta. Acaba de morir (aquest passat 4 de març), algú ha vist un gran moviment de la cultureta del país? En el Dia de la Dona de Treballadora la reivindico i us convido a llegir-la: Felícia Fuster, obra poètica, a cura de Lluïsa Julià, Ed. Proa (en dec la lectura i la coneixença a en Josep de Can Geli)