Ala Casa de Cultura s’hi entra per la porta que dóna a la plaça Hospital, tot i que per darrere hi ha abundant moviment, per les dues portes de la plaça Diputació que donen accés al Conservatori i al Galliner. L’antic edifici de l’Hospici encara té dues portes més: la petitona que dóna al carrer Fontanilles, per on entra i surt el personal que treballa a la Biblioteca i la porta del garatge que dóna al carrer del Dr. Gaspar Casal, que estaria bé -molt bé, Sr. President de la Diputació- saber qui té dret a aparcar-hi. Al que anàvem: la porta principal és sempre la principal. Les autoritats entren per la principal, que per això ho és.

Per molt que per la dels Apòstols s’hi facin les millors fotos, la porta de la façana és l’autèntica porta de la Catedral de Girona. Segur, però, que el vicari general deu pensar que encara és millor la que entra pel museu… Vés que no hi tingui a veure el peatge que hi té instal·lat… Però al que anàvem: la porta principal és la principal. La processó surt per la principal, que per això hi és.

La majoria de temples de la ciutat tenen dues portes (el Carme, el Mercadal, Sant Feliu -que és més pinxa i en té tres-), però sempre una de principal i l’altra, de secundària. El flamant edifici de la Generalitat a l’antic Hospital de Santa Caterina, en té tres: la de les autoritats (pati de magnòlies), la dels treballadors i la de la ciutadania. I tot i que és sabut que “casa de moltes portes és difícil de guardar”, tot sovint s’organitzen jornades de portes obertes que, a part del corrent d’aire, generen una evident inseguretat en els edificis públics. Fins i tot el diumenge de Rams és tradició obrir les portes dels temples de bat a bat per demostrar que les portes de l’Església mai s’han de tancar a ningú. Ho sap bé el papa Francesc.

El déu Janus s’ha encarregat bé prou de fer famoses diverses portes a casa nostra: la porta d’Espanya i la porta Catalana (de la Jonquera i els Límits), el llindar d’Europa de Bonaventura Ansón (a la variant de la N-II, a prop de l’exmagnífic paratge de la Font dels Lleons), el portal de Sobreportes, Bonastruc ça Porta… Girona és ciutat de portes, portals, portalades, porticons, portelles i porteries. Fins i tot les barraques de la Torre Alfons XII i el Pirulí han deixat de banda les entranyables cortines i persianes i les han substituït per portes.

Doncs, si no n’hi havia poques, ha parit la burra. Des de dissabte passat, Girona compta amb una porta oberta d’accés a l’estació del TAV des del barri de Sant Narcís. És un senyor accés de 100 metres de llarg i 25 d’ample que connecta el carrer Bisbe Sivilla amb l’estació. És un accés de justícia: són gironins d’igual dret i condició els de la dreta de l’AVE que els de l’esquerra del TAV. Finalment, ADIF ha descobert (hi han hagut d’ajudar els veïns) la centralitat de l’ex-parc Central! Visca! Ara només falta que les autoritats se’n vagin convencent. [El Nas de la Bruixa · Diari de Girona]

Jordi Vilamitjana i Pujol
és professor de llengua i literatura catalanes a l’IES Santa Eugènia de Ter
i coautor del llibre IFP Sant Narcís 1952-1997: 45 anys de Formació Professional a les comarques gironines