No sé què va passar ahir dimarts al Parlament, i la raó és senzilla: estic escrivint aquestes línies diumenge passat. Així que parlaré del que sé i n’estic segur que no ha variat. Tenim quatre polítics presos polítics. Dos amb el perfil afegit de presidents de dues entitats cíviques no-violentes (per definició!), un d’ells diputat electe, i dos més amb el tractament d’honorables consellers de la Generalitat, un a tall de vicepresident i diputat repetidor i l’altre, conseller de la institució. Espero no equivocar-me amb la descripció d’aquesta realitat coneguda, no fos cas que les darreres 48 hores hagin permès sumar més hostatges a Soto del Real o a Estremera. No m’agradaria gens (dit a la suau manera).

Tinc la solució, l’única versemblant i possible, contrastada per la via dels fets, i la vaig aprendre del mestre Albert Boadella. Ve avalada pel mateix dramaturg quan ell afirmava que “la primera obligació d’un pres és la d’escapar-se”.

Quan Boadella va fugir de la presó el febrer de 1978, ho va fer seguint al peu de lletra a aquesta veritat absoluta, gens filosòfica, ni moral, ni política; pura urgència, pura necessitat, pura sobre-vivència. Havia estat detingut el desembre anterior, per haver estrenat el 7 de novembre de 1977 La torna al teatre Argençola de Barbastre, d’Osca.

Havien passat només tres anys i mig de les execucions de Salvador Puig i Antich i de l’alemany Georg Michael Welzel (tot i que fou presentat com a polonès), conegut com a Heinz Ches (la torna), el 3 de març de 1974; i només a dos anys de cinc nous ajusticiats, entre aquests Juan Paredes Manot Txiki afusellat a Barcelona, el 27 de setembre de 1975; dos mesos més tard mor (matant) el dictador que Europa havia permès mantenir-se en el poder quaranta anys interminables; no ho oblidarem mai, europeus, tret d’Olof Palme, primer ministre de Suècia, ningú dels seus coetanis mereix ser recordat com a demòcrates de debò.

El desembre de 1976, Espanya convoca un referèndum per a la reforma política que ens va portar la democràcia; el gener de 1977 es comet la matança d’Atocha, se’n salva l’advocada Manuela Carmena, l’actual alcaldessa de Madrid; el 15 de juny d’aquest any se celebren les primeres eleccions generals espanyoles quasidemocràtiques (ERC no s’hi pot presentar com a tal i ho fa amb el partit legal PTE de José Montilla, el Partido del Trabajo de España); al setembre es deroga la llei de 1938 que eliminava les institucions catalanes i restableix la Generalitat, única institució de l’època de la Segona República que serà reinstaurada; el 23 d’octubre de 1977 retorna el 125è MHP de la Generalitat republicana, com a tal; i el 6 de desembre de 1978 s’aprova en referèndum la Constitución Española… i, així, fins avui.

I en aquest context en el què ens hi anava la vida a tothom -la personal i la col·lectiva-, a Boadella i Els Joglars se’ls acut cometre la gosadia de crear una obra de teatre –La torna– que reflecteix sarcàsticament el paper de l’exèrcit, de la Guàrdia Civil, dels jutges i dels militars, dels jutges militars, la comèdia d’un consell de guerra (dels miler que se n’havien fet durant la dictadura)… Varen fer perillar tota la Transición, aquests comediants, i per postres Boadella es fa el malalt (és actor!), el porten pres a l’hospital Clínic de Barcelona i s’escapa, s’escapoleix, fuig, enganya a l’autoritat, a l’imperi de la llei, fent perillar la jove Constitució de què “ens havíem dotat tots els espanyols”. Però en què estava pensant?! En la llibertat!!

Estic estudiant l’orografia dels dos municipis carceraris madrilenys per conèixer les possibilitats d’èxit d’una aplicació literal del boadellisme: alçaria de murs, xarxa elèctrica, emplaçament de les càmeres de videovigilància, camins i carreteres properes, connexions amb autopistes (són gratuïtes), horaris de l’AVE (segur que en passa un per allà), clavegueram i pous, torns dels zeladors, disfressa més adequada, noves tecnologies fugisseres… Estremera no té problema, es tracta d’invertir la polaritat: prop dels municipis ripollencs de Queralbs i Planoles, a 1.948 metres d’altitud, la llibertat del cim d’Estremera.