Us convido a tornar a escoltar el cantautor folklorista xilè Victor Jara, torturat i assassinat cinc dies després del cop d’estat de l’11 de setembre de 1973. Us convido a escoltar especialment una cançó, Vientos del pueblo, aquella que comença «De nuevo quieren manchar / mi tierra con sangre obrera / los que hablan de libertad / y tienen las manos negras». No només per que sigui un bon exercici postelectoral. Us convido a celebrar així la condemna de l’extinent de l’exèrcit xilè Pedro Pablo Barrientos responsable principal d’allò que tècnicament s’anomena assassinat extrajudicial i tortura del cantant. Una condemna si voleu simbòlica, davant els milers i milers d’assassinats, desaparicions i violacions als drets humans comeses a Xile pel règim de Pinochet (1973-1990) i que arriba tard, molt tard. Però arriba… com continuen arribant ensenyances dels pobles d’Amèrica.

Una senzilla placa a l’eugenienca ‘plaça de la Solidaritat’, darrera de Can Ninetes, ens recorda Salvador Allende i Joan Alsina, que van patir la mateixa sort que Victor Jara: com tantes i tantes, d’aquí i d’allà, van donar la vida per la seva fidelitat a la gent treballadora, al poble humil, cercant el seu alliberament. La condemna al botxí de Victor Jara és, doncs, una petita victòria de la solidaritat i la memòria, de l’esperança amb majúscules. Perquè segur que ells i totes aquelles persones que al llarg de la història han caigut pel camí, han tararejat la cançó, s’han refermat en que «No me asusta la amenaza, / patrones de la miseria, / la estrella de la esperanza / continuará siendo nuestra». Tot un full de ruta en els temps que corren, oi?