Hem escoltat molts discursos dels unionistes. El primer el de Josep Borrell. Un cop a sota pal·li i després d’intentar ser poètic -masses fulles seques i metàfores rellepades- va entrar a exposar la seva ràbia. “Sóc català i espanyol i abomino dels altres” i els altres érem els republicans. No era de poc calatge, parlava com si encara manés Jordi Pujol. Contra l’elit catalana. I a favor que l’elit, el calés no se’n vagi de Catalunya. Viejuno i a favor de l’Ibex. Res a dir si fos un socialista capitalista. La realitat és que el socialisme català agonitza i està focalitzat amb Miquel Iceta que és qui es menja les cigales del futur -Tarantino- anant colze a colze, amb la dreta i els feixistes. Borrell, de cop, és un walking dead. Sembla que té energia per escopir damunt del Molt Honorable President, ràbia que projecta en contra la premsa catalana -l’Ara, TV3- i de rebot amb qui no segueix la qüestió de la unitat d’Espanya. És un exponent del socialisme universal, ara de baixa, que, mai no s’ha cregut les institucions catalanes. I ara crida gràcies a l’extrema dreta. Crida perquè té a Iceta abraçant-se amb la dreta. Sap greu que el socialisme català hagi esdevingut un cau de caspa. Durant èpoques no han volgut entendre el catalanisme de l’antic PSC. Gent que seguia la llei no escrita dels bons catalans. Sap greu que el seu discurs sigui el de d’odi i la revenja. Pobre diable rescatat del fons del barril que l’extrema dreta se’n riu i el fa protagonista. I ell s’ho creu. Força que sorgeix de la foscor per oferir-li segona vida: tertúlies i moure la cua. Borrell va cridar com un energumen il·lustrat i en contra de Catalunya. Parlava a una massa de gent que volia que el president de Catalunya anés a la presó. Demanava, des del fons de la seva ànima que com més ràpid millor. Era feliç. Un monàrquic de soca-rel. Mai, no s’hagués pensat tenir tanta gent que l’escoltés i fent un poti-poti entre català i castellà. L’altre que vaig escoltar va ser Paco Frutos. Comunista. Mai un comunista provinent d’un partit com el PSUC, no havia fet una proclama tant anticatalana. El fons del barril de la història està ple de gent semblant i no explicava ni arguments o ideologia sinó mala llet. Era un comunista al qual la dreta li donava veu, llavors vaig entendre el seu fracàs. El fracàs del discurs comunista a Catalunya. Els catalans érem molt del PSUC però gens de comitès i ordres. Per primera vegada i bon estalinista, la ultradreta li oferia l’ocasió de parlar i encendre les masses en contra de l’oligarquia catalana -quin comunista munta un rebel·lió en contra de les marques blanques-. Frutos, excel·lent revenant i gran bèstia comunista a qui, l’extrema dreta, li va oferir una veu com a Borrell per atacar Catalunya. El PSUC no era res d’això i el PSC tampoc. La mare em deia, vigila Jordi, no te’n refiïs de ningú. Tenia raó.