Hem viscut el Dia internacional de la dona, la commemoració ha recorregut moltes circumstàncies i infinits avatars. Avui en dia, gairebé no hi ha cap dona que es manifesti públicament com a feminista. El feminisme s’ha mort i ningú l’ha enterrat. Morta la bèstia, morta la ràbia. El feminisme ha representat una nova manera d’interpretar la societat, aquesta que ara s’enfonsa i que vacil·la a mesura que tornen a surar les pràctiques abusives de l’empresariat. El feminisme va interpretar el món des d’un punt de vista modern i revolucionari, qüestionava allò que estava establert, era un corrent que no s’aturava només en buscar la igualtat entre homes i dones, sinó que anava més enllà, anava tant lluny que volia transformar la societat. Era una filosofia utòpica. Proposava una nova manera d’entendre l’estructura social establerta des de feia segles; el feminisme, com tota ideologia, tenia molts defectes, però, també, infinites virtuts. Ara, quan s’ha celebrat el Dia internacional de la dona, hi ha qui pensa que tot allò que s’institucionalitza, perd empenta, perquè forma part d’un calendari de bones intencions i masses discursos. Per altra banda, potser ja no queda força per fer revolucions, el nostre temps generacional l’ha guanyat el masclisme. De sobte, sorgeixen enquestes que diuen -avisen- i en època de crisi que les dones tenen més feina que els homes; ens volen fer creure que en el nostre caduc i precari món, les dones tenen una importància existencial, quan, en el discurs de fons, s’acusa a les dones per haver sortit de casa i tenir treball. La nostra societat no perdona l’agosarament de les dones, el seu coratge per desprendre’s dels lligams seculars que, una i primera, havia marcat l’església castradora i, dos i segona, el món bastit pels homes. És possible que el feminisme estigui mort, no hi ha cap dona que el defensi, ara bé i en l’època que vivim, es troben a faltar les veus d’unes dones que qüestionaven amb passió la manera de viure establerta i, sobretot, l’inamovible seguretat dels mascles. Llavors, qui dubtava era titllat de comunista o d’alguna cosa pitjor, ara, ningú no dubta, sinó que tothom accepta el destí de la mala sort. Enlloc no es veu sorgir l’espurna d’una imaginació que intenti canviar les coses del dia a dia. El feminisme es va fondre, els drets de les dones -encara- s’han de conquerir en la nostra societat adormida.

Jordi Arbonès (Nif) per a eldimoni.com