Els treballs preparatoris d’un llibre sobre l’Enric Marquès han fet possible una experiència extraordinària: la de refer tot sencer el diàleg epistolar mantingut entre ell i els responsables del setmanari Presència al llarg de vuit anys (1967-1975), amb més de seixanta comunicacions. Retrobar les dues col·leccions de cartes, reunir-les, ordenar-les i confrontar-les ha permès de reconstruir l’inici i les fases successives d’un fet clau en la vida de l’Enric, la descoberta insospitada, per part d’ell mateix, de la seva veritable vocació: la de comunicador i forjador d’opinió.

Als vint-i-cinc anys, l’Enric havia fugit de la Girona que l’ofegava i el corsecava. Quan ja feia deu anys que vivia a París, el 1967, un grup de gironins encetàvem una nova etapa de Presència i, a l’hora de buscar nous col·laboradors, en Joan Ribas va pensar en ell i li va escriure per proposar-li la seva participació. L’Enric tenia molts recels sobre la majoria dels components del nou equip, però després d’algunes vacil·lacions va optar per acceptar el repte. A partir d’aquell dia, la seva vida canviaria de sentit. Ja no seria més un pintor que «pinta i prou», a la manera de Nonell, sinó un pintor que escriu, transformat a poc a poc en un escriptor que pinta i, finalment, en un artista que comunica, tant amb la pintura com amb l’escriptura. És així com va estrenar un ofici que seria definitivament el seu.

A Presència, amb el pseudònim d’Eugeni Ribalta, l’Enric Marquès hi va escriure tres-cents articles, molts d’ells il·lustrats amb dibuixos, collages i gravats expressius de la seva voluntat de comunicació. Amb aquella conjunció estreta de text i d’imatge, buscava l’eficàcia del periodisme i la utilitat de l’art: la connexió amb la vida i amb el món real, l’explicació i la plasmació gràfica dels esdeveniments, dels conflictes i de les utopies. D’aquesta manera va deixar una petjada profunda en els continguts i en el to -en el cos i en l’esperit- del setmanari.

L’any 1975 -any decisiu per a tots-, l’Enric Marquès va tornar definitivament a Girona, carregat d’il·lusions i d’energies potenciades pel moment polític del país. Sense els vuit anys previs d’activisme a Presència, potser hauria estat rebut com un desconegut o un estrany. Però els mèrits contrets amb aquell lligam li van donar l’autoritat moral indispensable per encapçalar la dinamització i el compromís del col·lectiu artístic gironí i per encapçalar, en aquells moments històrics, un conjunt excepcional d’accions artísticopolítiques en el marc de l’Assemblea Democràtica d’Artistes de la ciutat.

En aquest punt culminant de la seva trajectòria, l’Enric va assolir amb plenitud la condició d’artista comunicador, implicat en la conscienciació i en la transformació de l’entorn. Va tocar amb la punta dels dits, per un temps efímer, aquell ideal que havia intuït l’any 1971 en un escrit inèdit: «Acostar l’art al poble en formes modificades, científiques o ingènues, dramàtiques o festives; en fi, retrobar el filó de la Comunicació.» Des d’aquell moment fins al de la seva mort, va cremar totes les energies en la mateixa direcció. El vent d’aquell ideal inassolible va fer crepitar fins a l’últim alè les flames del seu foc creador. [El Punt]