El futbolista Antoine Griezmann va anunciar en un documental produït per Gerard Piqué, emès a Movistar+, que es quedava a l’Atlètic de Madrid. No és un fet original, el jugador de bàsquet LeBron James també ho va fer per dir que canviava d’equip i fitxava pels Miami Heat. Un documental amb un final previsible perquè en el dia que es va emetre per televisió només podia acabar amb el futbolista dient que es quedava, perquè el Barça volia esperar a fitxar-lo l’1 de juliol o més tard per pagar la seva clàusula que aleshores hagués passat de 200 a 100 milions d’euros. Però, aquest fenomen mereix quatre reflexions sobre un tema que alguns poden trobar frívol, però que pot tenir conseqüències imprevisibles.

Sobre el paper de cert periodisme com a creador de mites i realitats paral·leles

… i, el més conegut, de bufanda (sigui de partit polític o d’equip de futbol). Hi ha massa mitjans que van donar per fet el fitxatge, molts diuen perquè confiaven amb la seva única font d’informació (un directiu o algú de les altes esferes del club). Això va fer que alguns, fins i tot, especulessin sobre com jugaria el Barça amb Griezmann. Tot i que s’ha d’admetre que alguns deien que arribaria al juliol, cosa que ningú, ara mateix, preveu que passi…

Els mitjans també han contribuït a fer creure als jugadors que són déus, i això és perillós. A això hi han contribuït fets com convertir en notícia qualsevol activitat que desenvolupin, encara que no tingui a res a veure amb el futbol. També el fet de no jutjar-los com éssers humans de carn i ossos, sinó com a màquines que no poden fallar en cap partit, independentment de les circumstàncies que els envoltin.

Sobre les noves formes de comunicació en general

Abans (i encara ara) la transparència de les institucions és un tema pendent. Els espectadors van començar a veure la dificultat del mercat de fitxatges en documentals com ara FC Barcelona Confidential (2004) dirigit per Justin Webster, que explicava la primera temporada de Joan Laporta com a president del club. Allà vam poder comprovar com el secretari tècnic del club, Txiki Begiristain, l’entrenador Frank Rijkaard i alguns directius debatien sobre quins jugadors havien d’arribar i quins havien de marxar. Aquest cop ens ha arribat la versió a través d’aquest documental (amb detalls importants pendents de mostrar) de la presa de decisió d’un jugador sobre quin club aniria o deixaria d’anar. Una decisió que, per alguns usuaris de les xarxes socials és molt fàcil de prendre, però on influeixen múltiples factors. Aquest documental també demostra que cada cop més la gent vol testimonis en primera persona i vol sentir els protagonistes sense els filtres d’uns mitjans que veuen parcials, esbiaixats i/o venuts al poder o contrapoder corresponent. Tot i això, hom ha de pensar que parafrasejant els Celtas Cortos, a la seva cançó Cuentáme un cuento, els protagonistes també poden explicar contes, que, no deixen de ser això, contes.

Sobre el futbol i l’esport… i el Barça

Preguntes retòriques que em genera el cas i el documental: Pot estar content l’Atlètic de Madrid d’un jugador que ha tingut durant almenys un mes tants dubtes sobre si continuar o no i que, a més a més, es diu ja va voler marxar l’any passat? Pot estar descontent el Barça de no haver fitxat un jugador per més estrella que sigui que dubtava tan sobre venir? Per què no es contempla la via de mantenir una plantilla motivada? Poden estar els clubs (abans, ara i en el futur) pendents de la decisió d’un sol jugador? L’Atlètic de Madrid es pot permetre econòmicament a llarg termini les fitxes que té i que pretén tenir? Piqué, és un excel·lent futbolista, un millor comunicador, però és legítim participar de la producció d’un documental que perjudica la imatge del seu club, cosa que en una empresa d’un altre àmbit seria acomiadament immediat? Pot banalitzar el seu company Umtiti un tema tan important pel seu equip dient que ja agafa les crispetes per veure el programa? Es pot permetre el club fer el ridícul per segon estiu consecutiu? Hauria de donar la baixa als dos futbolistes el Barça?

No hi ha massa gent treballant en l’estructura esportiva del Barça?

El president Bartomeu no té moltes raons per dimitir? Necessita el Barça un davanter, tenint en compte l’estat de joc de Luís Suárez, o només ha de fitxar migcampistes? Són les dues anàlisis massa simplistes o poden arribar a ser complementàries? Per qui acabarà sent més bona notícia a llarg termini aquesta crisi, per al Barça o per a l’Atlètic de Madrid? Fitxarà mai Griezmann pel Barça, sigui com a jugador, entrenador o secretari tècnic? Seria ètic i donaria un bon missatge a la societat que ho fes el club després de l’episodi de la decisió?

Algunes preguntes d’aquestes les respondrà la història perquè citant l’única persona que fins ara ha dimitit per aquest afer, el periodista Quique Guasch, que sempre s’acomiadava dels programes cantant la famosa cançó de Marisol La vida es una tómbola i no saps què passarà demà ni els futuròlegs de les xarxes socials ho poden saber. I d’altres es responen per si soles, d’altres poden generar debats més profunds. En tot cas, mentrestant esperaré menjant crispetes, xocolata, un plat de pasta i una copa de vi blanc que d’aquí uns quants anys, es faci el documental real del cas, amb més testimonis i amb més informació sobre què ha passat realment i que ens han venut… Un producte periodístic que seria més complet i realment interessant.