Cada cop que un urbanista ens parla de “cosir” dos territoris determinats a partir de l’aparició d’un nou espai esfilagarsat, resultat d’un esponjament, o d’un de vell, producte d’una antiga reserva urbanística, i utilitza l’expressió “cremallera”, envermelleixo. Si qui utilitza aquesta metàfora és un polític, instantàniament les meves manetes van cap a l’entrecuix, en una acció entre protectora i pudorosa. L’alcaldessa de Girona, a l’Audiència pública sobre les obres del TAV, va emprar aquest mot quan en parlava de l’espai longitudinal transversal que (sospira/sospita) quedarà lliure (sud-nord) en enderrocar el viaducte de Jordi de Juan i que relligarà (est-oest) la ciutat posTAV com si d’una “cremallera” -va dir davant d’un pilot de ciutadans- es tractés. Ja hi som, un cop més. Itziar González Virós, arquitecta que va comandar el procés participatiu de la frontissa de Santa Eugènia de Ter, també en parlava, de “cremallera”. El logo creat per l’equip de González Virós per a aquest vell espai llindar amb Salt recollia el dibuix d’una xarnera i d’un nen fent cabrioles cap per avall, amb una mà a la capital metropolitana i l’altra a la vila veïna. Pura metàfora, com dèiem. Una pujada-baixada de cremallera per envermellir. José Luís Rodríguez, El Puma, ho canta així: “Vamos a hacer bien las cuentas de lo perdido y ganado, cada uno por su lado, recordemos el pasado y así ver cómo nos fue”.

«De mí no se van a librar tan fácilmente; es mi eterna amenaza, el volver»

«Pero mañana me voy, sola quedarás, entonces mi dulce Juanita, tú me olvidarás»