S’ha fet famós el personatge que, a Dinamarca, obliga Carles Puigdemont a fer un petó a la bandera espanyola. I, el president, amb un parell, va i ho fa. És una anècdota. Una anècdota protagonitzada per un personatge que ha aconseguit fer-se veure. És una bestiesa que, al capdavall, explica una realitat: tots els catalans, inclosos els servils a la monarquia, hauríem de fer un petó a la bandera d’Espanya. Només hem de veure com els presos polítics catalans juren i acaten la monarquia -tot i això, no els deixen sortir de la garjola-. Haurien de desfilar en un quarter i besar la bandera espanyola? Tota bandera està connotada pel simbolisme. Algunes són de revolta i altres de poder. Escolto que, al final i, ja era hora, que Madrid i Espanya és un territori ple de banderes espanyoles. Només faltaria.

I les republicanes? A Espanya ningú no en penja cap? Quina bandera pengen als balcons els socialistes espanyols? Qui penja banderes republicanes? Els sobrevinguts de Podemos, què pengen? Tenen por? A Catalunya, els Comuns, s’han fotut una òstia electoral. Han aparcat a Xavier Domènech -se’l petonejava fins a l’excés i ell, es deixava estimar-: havia de ser ministre i mai no ho serà; una nova versió de Duran i Lleida. S’ajunta el discurs del PP, PSOE-PSC i Ciudadanos. Catalunya molesta. Podemos té una idea superior: governar l’Estat. Menysté els efectes del 155 -el comunisme no té fronteres-. Postureo, se’n diu. No és pot perdre un milió de vots i que ningú no plegui. La realitat sorgida de les darreres eleccions a Catalunya, els fa tremolar les cames. Estan en un dilema: o votar Puigdemont i la democràcia (rebentar el 155) o ser una peça més de l’anti-catalanisme espanyol que dona vots a mans plenes a Espanya. Vida perduda. Il·lusió malaguanyada. Revolucionaris poc sostenibles. I, al capdavall, una esquerra que, d’entrada, prometia molt i que, després, la realitat i els fets consumats, els ha deixat en pilotes picades. La revolució republicana és a Catalunya.