Sembla que era ahir i han passat ja quasi cinquanta-sis anys. Ho recordo com el meu primer gran enfrontament amb un tribunal. Tribunal… quina paraula més crua i freda. Què havia fet jo per trobar-me davant d’uns senyors que havien de jutjar, en uns breus moments, si jo era apte o no per començar a fer el batxillerat? Com podien assegurar a través d’un dictat, una multiplicació, una divisió, una senzilla arrel quadrada i unes quantes respostes a qüestions que em plantejaven de viva veu, que seria capaç de començar uns estudis i, possiblement i amb un gran esforç per la meva part, acabar-los?

Fa quasi cinquanta-sis anys, sobre meu i a uns quants metres per sobre el meu cap, una serpassa de més de sis metres -dissecada, és clar- em feia mirar de reüll cap al sostre per por d’aquell monstre que només havia vist en algun cromo de la xocolata Torras o en algun conte del Guerrero del antifaz -encara no existia la tele- caigués sobre meu i m’embolcallés com una bufanda. La classe de ciències del vell institut de Girona estava rodejada de vitrines plenes a vessar de minerals, flors i plantes assecades i animals dissecats. Asseguts darrere una llarga taula, que més que marró semblava negra pel pas dels anys i qui sap si per les suors dels milers d’alumnes que hi havien passat, el Sr. Sobrequés, el Sr. Florit, la Srta. Fustagueres i el Dr. Tomàs Nogué esperaven xerrant entre ells que el bidell ens lliurés uns folis amb els temes d’aquell examen d’ingrés al batxillerat.

Quan el Sr. Florit, darrere aquelles grans ulleres de gruixuda pasta vermellosa, es va dirigir a tots nosaltres, una suor freda i una esgarrifança va recórrer el meu cos de noiet de deu anys que encara vestia calces curtes i marinera a l’estil Popeye. «Vamos a realizar un ejercicio de dictado. Después tendrán media hora para hacer los ejercicios de matemáticas que tienen apuntados en la hoja. Cuando terminen, firmen y entréguenla al Tribunal para realizar a continuación el examen oral. Empezamos…»

El llapis Massats i la goma Milán que tenia a la mà em van caure a terra… Osti tu, començàvem bé, però haig de reconèixer que -com he dit abans- era la primera vegada i la primera vegada de tot et fot nerviós. El Sr. Florit va començar…

«Encontré a Platero echado en su cama de paja, blandos los ojos y tristes. Fui a él, lo acaricié hablándole y quise que se levantara. (Punto y aparte) El pobre se removió todo bruscamente y dejó una mano arrodillada… No podía… Entonces le tendí su mano en el suelo, lo acaricié de nuevo con ternura y mandé venir a su médico. (Punto y aparte) A mediodía Platero había muerto. La barriguilla de algodón se le había hinchado como el mundo y sus patas rígidas y descoloridas se elevaban al cielo. (Punto final) Pueden continuar con el examen.»

El pitjor ja havia passat

Ara venia allò que a mi més m’agradava, les matemàtiques. Es veu que ja de jovenet volia encaminar-me a ciències. No vaig trigar ni deu minuts a fer les operacions i la prova del nou per estar ben segur que les havia fet bé. Em vaig aixecar i darrere de cinc o sis que havien estat més ràpids que jo vaig col·locar-me davant la llarga taula que més que marró semblava negra. La Srta. Fustagueres va agafar el meu paper i va començar a fer la correcció. Jo mirava de reüll, més que el paper, la mà de la Srta. Fustagueres amb aquell gruixut llapis de color vermell per un cap i blau per l’altre. Havia començat per les operacions de matemàtiques, de les quals jo ja estava segur però que tot i això em feien estar intranquil. Al capdavall del full va escriure Apto mentre que em va resseguir amb una mirada que jo, infeliç de mi, vaig prendre com de felicitació.

Va girar el full i al moment va canviar el color blau amb què havia apuntat la paraula Apto pel color vermell. Osti tu, vaig pensar jo, ara sí que patirem… Va llegir el que jo havia escrit amb una lletra ni petita ni gran però això sí llegible i seguint un paral·lelisme exacte entre les diferents línies (es veu que ja de petit apuntava vocació de topògraf). Ens havien dit que fer més de tres faltes d’ortografia era motiu d’un No apto que impossibilitava començar el primer curs de batxillerat. Vaig comptar quatre rodones vermelles en tot el meu escrit. Esperava un No apto al final del full i, tot de cop, la Srta. Fustagueres va girar el llapis i, amb el color blau, va anotar Apto. No m’ho podia creure… havia fet quatre faltes i estava aprovat. No sé si la cara va denunciar el meu estat d’ànim però amb veu seca, però seriosa em va dir: Los acentos sólo cuentan como media falta. Puede retirarse.

En sortir per la porta que donava al carrer de la Força, em vaig adonar que m’havia deixat el jersei a la cadira sota la serpassa i no vaig tenir esma d’anar-lo a buscar. La meva mestra, la Srta. Antonieta va fer-ho per mi i, juntament amb el senyor Viñas, el seu marit i mestre també, i els altres tres companys de poble que com jo s’havien examinat i aprovat, xino-xano ens vam adreçar a Cal Ros per dinar i així donar per acabada aquella nostra primera oficial experiència estudiantil.

Possiblement algú es preguntarà a què ve aquest meu escrit

Ho explicaré. Avui he vist uns fulls de treball -i m’ha costat molt treure’n l’entrellat- d’uns nens d’una edat semblant a la meva quan vaig fer l’examen d’ingrés i m’he imaginat com haurien actuat en aquella prova que jo vaig fer. Saben fer bé operacions de sis o set números de multiplicand, multiplicador, dividend o divisor? Perdoneu si he fet la traducció literal d’aquests conceptes si és que encara existeixen. I què em dieu de les arrels quadrades? Ben segur que ens dirien que al Japó per fer això ja hi ha calculadores. I tenen raó, però el que no comenten -perquè ho desconeixen- és que a l’illa del Pacífic tots els nens saben fer funcionar perfectament l’àbac i com a últim recurs els quedaria el mòbil per rebre la solució i els resultats via SMS.

I m’agradaria veure la cara de la Srta. Fustagueres corregint el dictat, aquell maleït dictat on no podies fer més de tres faltes, sobre el darrer capítol de Platero y yo escrit a l’estil modern:

cntr a pltro exd n s cm d pj blnds ls ojs y trsts.

Què ha canviat?… Els alumnes, els pares, els mestres o els sistemes? O tot junt un xic o molt? Chi lo sà…, però pensem-hi, parlem-ne i posem-hi solució.

Joan Arnau i Serra és fill de les Planes d’Hostoles i veí de Can Gibert del Pla