Un estudi publicat recentment per la UGT de Catalunya ha encès de forma justificada els senyals d’alarma. L’any 2009 154.000 joves catalans entre 16 i 24 anys ni estaven treballant ni estaven formant-se.

Aquesta xifra, molt important quan es tracta en termes absoluts, esdevé encara més dramàtica quan parlem en termes relatius, donat que implica que un 23% dels joves catalans dins aquesta franja d’edat (diguem 1 de cada 4) ni està treballant ni s’està formant, és a dir no està fent res de res (deixant de banda els que tenen problemes personals o familiars greus que els ho impedeixen).

Si mirem les dades amb una mica més de detall podem copsar com 99.000 són persones en atur (no tenen feina però la cerquen), mentre que els 55.000 restants són el cas més greu. Estem parlant de persones inactives, que no busquen feina (no ho han fet mai o hi ha renunciat). Cal remarcar que d’altra banda hi ha 249.000 joves que són inactius però que s’estan formant (estudiants de FP, batxillerat, universitat, per exemple) i que representen per tant una inversió en el futur, tant seu com del país, per no parlar dels 70.000 que estudien i treballen simultàniament.

Si comparem les xifres del 2009 amb les del 2007 l’evolució és del tot preocupant: l’any 2007 els joves aturats que no estudiaven eren 39.000 (ara 99.000); el 2007 el percentatge de joves que ni treballaven ni estudiaven era del 14% (ara és del 23%).

Per tant, podem constatar com aquesta és una notícia molt alarmant pel nostre present, però que encara ho és més pel nostre futur. Correm el perill de crear/assumir/mantenir una bossa de potencials marginats socials que no aportin res a la nostra societat.

D’on ve el problema?

Un problema tan greu com aquest és evident que no pot tenir pas una causa única. Alguns elements que hi estan influint són els següents:

La fi del boom immobiliari. En l’època de les vaques grasses, una part dels joves varen abandonar els estudis. Ho van fer per diverses raons, que tal vegada es poden resumir en dues, que són en el fons complementàries: no se sentien còmodes estudiant; veien l’oportunitat de guanyar un bon sou treballant, normalment en el sector de la construcció. És a dir, es llencen al mercat de treball tenint (encara) un nivell formatiu bo amb l’esperança de cobrar durant un molt llarg període de temps un bon sou fent una feina per a la qual no hi calen grans qualificacions. Ara, aquestes persones s’han quedat a l’atur i encara no s’han inscrit un curs formatiu (o no pensen fer-ho).

Una inadequació de l’oferta educativa/formativa. El sistema educatiu català en el seu conjunt té seriosos problemes de funcionament. L’indicador més clar és el 28% d’abandonament escolar prematur, el doble de l’europeu (i això que el nivell d’exigència del sistema és desorbitadament baix, com pot experimentar o patir qualsevol professor de primària, secundària o universitat). És en particular obvi que el sector de la formació professional segueix sense ser el suficientment atractiu com per a poder retenir una part dels joves que no estan interessats en continuar uns estudis (batxillerat) dissenyats en un principi per a poder accedir a la universitat (dic en un principi tenint en compte com ha anat la selectivitat d’aquest any). Però bona part d’aquests joves que abandonen el sistema educatiu se sentirien possiblement atrets per uns estudis de caràcter eminentment pràctic que poguessin tenir sortides viables en el mercat de treball; en altres paraules, que veiessin que allò que fan té un valor afegit, una recompensa.

Un mercat laboral precari. Abans de la crisi, teníem que els joves amb bons, mitjans i baixos nivells de formació tenien una perspectiva d’inserció laboral basada en un llarg periple de contractes a curt termini, que comportaven un alts nivells d’inseguretat. Aquest fet s’ha agreujat molt ara amb la crisi, on l’oferta de llocs de treball s’ha reduït dràsticament, i és obvi que un mercat laboral estancat i precari no incita precisament a formar-se, tot i que vist racionalment, des de fora, sigui la millor estratègia a adoptar per part del jove aturat, per no dir l’única possible.

Un relaxament moral. Una part d’aquests joves (concentrats sobretot en els 55.000 inactius que no estudien) senzillament viuen de les seves famílies i de la societat en conjunt. És a dir, reben uns ingressos (en metàl·lic, en forma de regals, en forma d’habitació en el pis dels progenitors) a canvi de no fer absolutament res de profit. Des del punt de vista del conjunt de la nostra societat són una mena de paràsits, acostumats a gastar i a tenir drets però no a tenir responsabilitats i deures. Són un problema greu en el curt termini, però ho seran més en el mig i llarg termini si no aconseguim que s’insertin en el mercat laboral i/o en el sistema educatiu i formatiu. Una societat no pot viure permanentment amb el pes mort d’una grup ampli d’aprofitats que viuen a les esquenes dels altres.

Per a poder vèncer aquesta rèmora, caldrà recuperar el prestigi de l’educació, de la responsabilitat, de l’esforç i del treball. Caldrà canviar l’escala de valors actualment preponderant, si més no en aquest sector de la joventut. Però, permeti’m el lector aquest incís: per a recuperar el prestigi del treball caldrà, per exemple, que les condicions de treball millorin (no només que hi hagi més feina, sinó de més qualitat) o que el crèdit torni a arribar a les famílies (facilitaria la independència dels joves).

I per recuperar el valor de l’educació, de l’esforç i de la responsabilitat serà necessari deixar de tractar els joves com uns nens mimats i hiperprotegtis als quals no se’ls pot dir mai que no (per exemple, suspendre’ls en un examen) perquè si no els pobrets pateixen un procés traumàtic gravíssim pel seu tendre equilibri emocional, com suggereix el corrent oficial dels psicopedagogs progressistes. El vell sistema del pal i la pastanaga, dels incentius i les penalitzacions, alguns cops, funciona.

Comentari final

Només un comentari o pregunta final: algú pot recordar alguna proposta d’algun polític que tracti de forma seriosa aquest problema?

Ramon Ballester és veí de Santa Eugènia de Ter
i professor del Departament d’Economia de la UdG