Em dec estar fent gran -massa gran, vull dir-, perquè la notícia dels incidents ocorreguts al barri de Gràcia, de Barcelona, provocats per la indignació d’un nombrós grup de joves okupes, em va indignar a mi també. Vaig posar-me a la pell dels veïns i vaig maleir aquests joves brètols i antisocials que, per aconseguir allò que volen, utilitzen un sistema tan poc eficaç com és el de perjudicar directament i greument els seus veïns que, a més, potser els haurien donat suport en les seves reivindicacions.

Vaig veure a la televisió les imatges de destrosses, incendis, brutícia i agressivitat i, sincerament, no vaig poder fer altra cosa que lamentar que els Mossos no n’haguessin detingut ni un.

No sé si va ser l’endemà o al cap de dos dies, que, també a la televisió, una informació em va cridar molt l’atenció. Resulta que, per primera vegada a la vida, els joves, els nostres fills, tenen per endavant un present i un futur molt pitjor que el que hem tingut nosaltres, els seus pares, a la seva edat. Jo encara no hi havia caigut.

Tinc una filla de 27 anys. Viu amb el seu company des de fa anys en un pis de lloguer que, mal que bé, poden pagar. Treballen tots dos molt. Són responsables i encaren la vida amb molta il·lusió. Els seus treballs són absolutament precaris, tot i que estan ben preparats professionalment. Recordo que el mes que tots dos van cobrar una nòmina que, per primer cop, arribava als 1.000 €, ho van anar a celebrar. No és l’habitual, no crec que ho hagin pogut tornar a celebrar els mesos següents, com a mínim no m’ho han dit. Sí, ho heu endevinat, són dos representants dels tristament anomenats mileuristes, que tan proliferen en la societat laboral actual.

Els agradaria llogar -o evidentment si poguessin, comprar- una casa més gran que el seu pis perquè tenen dos gossos que formen part de la seva família i necessiten més espai. També els vindria bé en un futur no gaire llunyà tenir un fill o una filla. A tots dos els agradaria. Però, lògicament, no poden ni plantejar-s’ho seriosament hores d’ara. Busquen, però no troben res que estigui al seu abast.

Immediatament el meu cap i la meva raó van lligar les dues notícies de què us parlava. Com podem exclamar-nos i indignar-nos quan un grup de joves que okupen una casa abandonada i degradada per viure-hi, fer-hi activitats i rehabilitar-la, s’indignen i s’apassionen quan l’ordre establert els ho impedeix?

No és la solució cremar contenidors, cotxes, destrossar bancs i papereres. No ho estic justificant. Però, qui més qui menys de nosaltres, tenim fills o néts. De debò, no se’ns fa un nus a l’estómac si ens parem a pensar en el futur que els espera? I no parlo de les qüestions més filosòfiques de l’ordre mundial de les coses, sinó de la seva quotidianitat. La professió, la feina (que no sempre són la mateixa cosa, malauradament), l’habitatge, la sanitat pública, els serveis socials, les guarderies públiques, les escoles…

No ens provoca tot això desesperança i mala llet?

Doncs imagineu-vos a ells, protagonistes involuntaris i directes d’aquest panorama tan galdós. És necessari que hi hagi policia i que intervingui en els conflictes ciutadans i socials. Però, el que realment és del tot necessari i urgentíssim, al meu entendre, és deixar les paraules i passar als fets. El tema de l’habitatge, i només és un exemple prou clarificador, no es pot resoldre amb una càrrega policial contra uns joves okupes; ni tampoc amb bones paraules i declaracions d’intencions dels governs, les institucions i els partits. Se n’han de fer, i molts, de pisos i cases socials. Se n’han de fer a tots els municipis de Catalunya i amb urgència. Hem de veure tots plegats com es van alçant edificacions que es podran comprar o llogar a preus raonables i, sobretot, compatibles amb els sous reals –no estadístics- que guanya la gent jove. I els bancs i les caixes han de poder i voler atendre aquestes situacions amb hipoteques i crèdits raonables i ajustats als clients del seu futur més immediat.

S’ha d’establir un parèntesi en la política d’infraestructures de tota mena. Ha arribat l’hora dels serveis humans i socials com a prioritat al nostre país. Si realment els ciutadans comencem a observar com aquests àmbits més socials de la nostra vida quotidiana es resolen, si de cop i volta els nostres fills comencen a poder triar habitatge entre una àmplia oferta pública amb preus socials, si de cop i volta els nostres avis tenen plaça en una residència geriàtrica o un centre de dia públics, sense haver de pagar una monstruositat o haver de buscar algun conegut perquè te’l faci passar endavant d’una llarga llista d’espera, si els nostres joves amb malalties psicològiques -malauradament cada vegada n’hi haurà més a causa del ritme de vida, les drogues, la desesperança i el desconcert que presideixen les seves vides- comencen també a tenir plaça pública en centres específicament creats per a aquestes patologies de mal diagnosticar -centres que en l’actualitat són inexistents-, i si de cop i volta etc, etc, etc, sincerament crec que els ciutadans podríem suportar que les carreteres o el TGV no fossin la prioritat o que les campanyes institucionals sobre temes diversos s’eliminessin, o que el parc mòbil i la despesa en vehicles i xofers també s’eliminés, com a mínim fins que la política humana i social hagués sortit de la precarietat en què ara es troba.

He llegit darrerament que l’expresident Pujol reclamava únicament infraestructures com a demostració que Catalunya es modernitzava i eixamplava l’estat de benestar dels seus ciutadans. He llegit també que Pilar Rahola -conspícua i mediàtica dona d’esquerres per excel·lència- s’abandonava a la temptació d’indignar-se amb el col·lectiu okupa després dels incidents de Gràcia i ens recriminava a tots nosaltres, pobrets progres entre la quarantena i la cinquantena, la debilitat que hem mantingut amb les tesis d’aquests joves i la benevolença amb què els hem tractat. No hi estic gens d’acord, tot i que he estat a punt de caure en el mateix parany.

No us sembla ara lògic, després de tota la panoràmica que us he descrit abans, que els joves estiguin també desesperançats i indignats? A mi sí em sembla lògic. I saludable. Si les coses no canvien, aquesta situació es pot convertir i, de fet, s’hauria de convertir en una bomba de rellotgeria.

Pepa Bouis
és periodista, subdirectora de l’Agència Catalana de Notícies (ACN) i col·laboradora d’eldimoni.com
[Text facilitat per l’autora a eldimoni.com]