Bona nit. No els negaré que em fa una certa il·lusió que m’hagin encarregat de nou presentar els guanyadors de les Mosques més democràtiques, aquelles que escullen lliurement els periodistes gironins per votació i que es coneixeran ara mateix. Permeti’m, però, que n’expliqui els motius.

Avui [24 de nov.], aquí, a la Marfà, em sento com un desconegut que torna a casa. Som a Santa Eugènia de Ter, el poble on vaig passar els meus anys d’infantesa i d’adolescència. Quan vaig néixer encara era un municipi agrícola i industrial. Casa meva estava a un centenar de metres, a les Hortes de Santa Eugènia, aquestes hortes de les quals tant se n’ha parlat, però que ningú pot estimar tant com la gent que les ha treballades tota la vida. Jo sóc un fill de les hortes.

Santa Eugènia de Ter ha crescut molt

Aquell poble on vaig créixer tenia molts menys habitants i tots en coneixíem. Hi havia un Pont famós, el del Dimoni, que comunicava el poble amb Sant Narcís i que esperem veure reconstruït ben aviat gràcies a la memòria i la tenacitat d’un grup d’eugeniencs o d’eugenials que no pararan fins aconseguir-ho. I tenia una plaça de toros, el Torín de Santa Eugènia, a peus de la Devesa. Un riu, el Ter, on s’hi pescàvem barbs i anguiles. Un Cementiri enmig de les sorreres, a l’altra banda de la via del tren d’Olot. Un rec o un canal, que ara en diem la sèquia Monar. Moltes cases de pagès; Ca l’Escolà, Cal Gras -on vaig néixer-, Can Po, Can Soy, Ca l’Auguet, Can Sidro, Can Pacatilla, aquí davant mateix, paret amb paret amb Can Ninetes i tantes d’altres.

I un alcalde que recordo com el senyor Paquito, que té un carrer dedicat aquí mateix, al cantó del carrer de Baix. El senyor Paquito era oncle d’un estimat periodista gironí, en Jaume Font i Estival, i era el director de la Marfà, a qui tots anomenàvem “La fàbrica“, una de les referències d’aquell poble que ara és barri i que és un equipament magnífic que els eugeniencs s’han de fer seu.

Perdonin aquest atac de nostàlgia…

Anem per feina. Encara que el president [del Col·legi de Periodistes de Girona, Narcís Genís] ja els ha parlat de l’estat de la professió, no em vull estar de recordar que vivim temps difícils per a la nostra feina, temps d’incerteses econòmiques, de retallades segurament necessàries ens alguns casos, temps difícils -en definitiva- per al periodisme, de rodes de premsa sense preguntes, d’imatges realitzades, de minutatges preestablerts als informatius públics, de control, de massa sobreentesos. Temps en que també sembla que s’ha imposat això del periodisme ciutadà, en que les xarxes socials han guanyat terreny als mitjans de tota la vida i en que sembla que tothom pot fer la nostra feina. Ara és el moment de recordar que el periodisme sempre existirà, que és necessari perquè no n’hi ha prou amb divulgar-ho tot mitjançant notes de premsa o amb piulades al twitter. Algú ha de fer preguntes incòmodes, algú ha de gratar entre les veritats oficials, algú ha d’explicar allò que li cal saber als ciutadans per formar-se opinions lliures. A l’altra punta de món i a casa mateix. Ara més que mai l’ofici de periodista és absolutament imprescindible perquè no ens facin combregar amb rodes de molí. Estan canviant els instruments, però el periodisme i els periodistes som més necessaris que mai i sobreviurem, mal que els pesi a alguns.

Per tant, de nosaltres n’hauran d’esperar que continuem fent preguntes tot i que ens esperem respostes prefabricades. I nosaltres, els periodistes, hem d’entendre que no sempre fem bé la nostra feina. Que ens ho diran Que ens titllaran de partidistes des dels partits, que per alguns serem agressius i busca raons i pels altres tous i venuts al poder. Res de nou per altra banda.

Però nosaltres hem de fer de periodistes i hem de procurar ser honestos. Tenir clar que la nostra feina és anar als llocs i mirar i preguntar i tornar a preguntar, fins i tot o especialment als qui no volen respondre. I no creure’ns tot el que ens diuen o com a mínim posar-ho en dubte i comprovar-ho, per higiene democràtica.

De fet, ja ho va dir un vell mestre: el periodisme és un ofici fàcil, es tracta d’escriure el que fan i diuen els altres.

Anem amb les Mosques 2011

El procés és molt clar: els periodistes que volen fan les seves propostes per premiar aquelles persones o institucions que creuen que, fent la seva feina, hi han posat un plus d’esforç, de dedicació o d’amabilitat a l’hora de tractat amb la professió. I també per donar un toc d’atenció als qui han tingut un tracte no tan afable, no ens han volgut dedicat una mica de temps o ens han tractat de mala manera, segons el nostre parer, que de tot hi ha a la vinya del senyor. D’entre les propostes rebudes, les més reiterades són escollides finalistes i, per votació, en surten els o les guanyadores.

És un acte gremial, certament. Aquests premis són una aclucada d’ullet, però també un crit d’alerta. Els periodistes no tenim més drets que els que tenen els ciutadans, però com a mitjancers, com a intermediaris entre aquests i les institucions o les empreses, som els dipositaris pels qual passa el dret a la llibertat d’informació que tenen els ciutadans en els països lliures. Per això hem de vetllar pel compliment del Codi deontològic per la nostra part i per la defensa del dret dels ciutadans a rebre una informació veraç i contrastada. Aquest és el paper del periodisme. Com va dir el degà del Col·legi, comunicar pot fer-ho molta gent, però una cosa és la comunicació i l’altra, el periodisme.

Comencem per la Mosca Borda, que sempre és millor deixar les coses bones pel final

Tres propostes es van decantar des del primer moment com a finalistes. L’any passat, aquesta Mosca, va anar al departament de comunicació d’ADIF, com a responsables de les obres del Tren d’Alta Velocitat, aquest que tants anys ha trigat a arribar a cosa nostra que sembla que arribi per la no desdoblada Nacional-II. L’any passat no van poder ser presents per recollir-ho per un afer personal de la cap de comunicació, la senyora Mar Ruiz. Però he de deixar clar que van acceptar el premi i que mesos després ella mateixa el va venir a recollir “personalment en persona”, que diria en Catarella. Gràcies. De tota manera i mentre les obres continuen i el gran túnel ja ha travessat tota la ciutat, la relació entre ADIF i els periodistes no deu haver millorat prou perquè tornen a ser finalistes. En concret aquest any els periodistes han precisat més i han proposat el senyor Dani Martínez, un dels seus responsables, com a finalista per emportar-se la Mosca Borda.

Daniel Martínez, del gabinet de premsa d’ADIF
Les propostes rebudes coincidien en lamentar una “mala predisposició continuada” en el tracte amb els professionals gironins que pretenen obtenir informació sobre temes que en aquests moments són de rotunda actualitat a casa nostra, com són les obres del TGV. Les queixes que manifesten els qui el proposen com a candidat van des de la no atenció a les peticions d’informació que se li fan fins al perjudici en el bon desenvolupament de la feina periodística en algun cas puntual.

Girona Futbol Club
Les propostes rebudes destacaven els entrebancs amb què es troben els professionals que segueixen l’actualitat del Girona FC. Com a exemple d’aquests entrebancs se citen “el tracte que el personal de seguretat dispensa als fotoperiodistes que cobreixen els partits”. També que es determinés el tancament dels entrenaments del Girona FC, privant d’aquesta manera, no només a la premsa sinó també als aficionats, de viure el dia a dia de l’equip de la ciutat; equip que, per cert, tots volem tingui èxit. Aquesta mesura, per cert, ha quedar revocada aquests darrers dies.

Joan Pluma

El tercer finalista és un home conegut i que porta anys i panys lidiant amb la premsa. Es va donar a conèixer a les Joventuts Socialistes, va ser regidor de la ciutat de Girona molts anys en diversos governs del PSC i ara el tenim al govern de la nació, que per alguna cosa és el govern dels millors. El tercer candidat a Mosca Borda és Joan Pluma.

Les propostes que s’han rebut coincideixen en assenyalar que és una persona pública “excessivament susceptible”. El que destaquen de manera majoritària, però, i relacionant-ho amb aquesta susceptibilitat, és que aquest any ha estat pràcticament impossible que atengués les peticions d’entrevista que se li han fet per conèixer perquè va acceptar ser director general d’un govern liderat per una formació política que no és la seva i contra la qual sempre havia batallat.

Al llarg de la història de les Mosques, els guanyadors de la Borda ens han donat exemple notables de fair play. Per exemple, el senyor Ramon Boixadós, de la Fundació Gala Dalí, ens va alliçonar i collonar a parts iguals. Hi va ésser-hi ens va fer riure i va quedar com un senyor.

Ara ens trobem orfes de discursos com el del senyor Joan Boada, guanyador fa uns any d’aquesta Mosca i que va tenir a bé explicar-nos com havíem de fer la nostra feina. No el varem acabar d’entendre mai, pel que sembla. Però també va venir i va donar la cara.

Han votat un centenar llarg de periodistes i aquests són els resultats:

Girona FC: 25% dels vots
Dani Martínez, del gabinet de premsa d’ADIF: 30% dels vots
Joan Pluma: 45% dels vots. La Mosca Borda és, doncs, per a Joan Pluma.

Els tres finalistes de la Mosca Grossa

Molt més agraït és anunciar el guanyador de la Mosca Grossa a la persona o entitat que amb la seva accessibilitat hagi facilitat la tasca informativa dels mitjans de comunicació.

Bombers de la Generalitat a Girona / Enric Cano

Les propostes que s’han rebut refereixen tant al conjunt dels Bombers de la Generalitat a Girona com específicament al cap de la Regió d’Emergències de Girona, Enric Cano. Les propostes destaquen que, fins i tot en situacions d’emergència, els Bombers “han sabut trobar la manera de col·laborar amb els mitjans per facilitar-los la feina”, a través del seu departament de premsa i directament sobre el terreny.

Ruth Abuin, responsable de premsa del Festival de Peralada
Les propostes rebudes destaquen la seva “simpatia i diligència en el tracte amb els periodistes que segueixen el Festival Internacional de Música Castell de Peralada”. Igualment destaquen la disponibilitat per intentar atendre les diferents demandes que se li presenten d’imatges i entrevistes dels artistes del cartell “sovint força inaccessibles”, i molt especialment per “solucionar problemes” i fer més fàcil el treball dels fotògrafs.

Marina Figueras, de la Federació d’Hostaleria de Girona
La seva predisposició a facilitar al màxim la feina dels periodistes és el que destaquen els que la proposen com a candidata. Les propostes rebudes coincideixen en indicar que “facilita al màxim la informació i els contactes de la Federació”. També destaquen que sempre està disponible, “sigui o no a favor seu el tema que es vulgui treballar”.

Al llarg dels anys aquest guardó l’ha rebut gent molt diverses, des de companys de professió com la Carme Coll o Manel Doñate, alcaldes, regidors, un jutge i un metge, el director del Parc dels Aiguamolls i el delegat de Telefònica, quan encara hi havia algú a l’altra costat de la línia. La primera Mosca Grossa va ser atorgada el 1988 als Bombers de la Generalitat, cosa absolutament merescuda i els ho dic de primera mà perquè en aquelles èpoques feia Punt Divers, successos com en diu la gent normal.

Ara, els companys periodistes han emès els seus vots:

Marina Figueras: 5% dels vots
Ruth Abuin: 24% dels vots
I em fa especial il·lusió anunciar que Enric Cano i els Bombers de la Generalitat a Girona són els guanyadors de la Mosca Grossa 2011 amb el 71% dels vots.

Jordi Grau és vicepresident del Col·legi de Periodistes de Girona,
fill de les Hortes de Santa Eugènia de Ter i periodista d’El Punt Avui i El9

Sopa de Cabra va rebre la Mosca de Sant Narcís per la projecció que el grup ha donat a la demarcació amb el seu retorn als escenaris. També es va fer un homenatge a títol pòstum a la periodista de l’Escala (Alt Empordà) Montse Pous^* i un reconeixement a Ràdio Olot com a emissora pionera de la ràdio en català, amb el lliurament de la Mosca del Col·legi 2011.

^*«L’Atípic», premi Mosques de la Comunicació 2007 del Col·legi de Periodistes de Girona