I voldria començar analitzant la present (pre)campanya tractant dos temes que han aparegut en aquests últims dies al voltant de les eleccions al Parlament de Catalunya del 28-N.

Els ajuts als partits

El govern català va aprovar per decret augmentar en un 9,2% les subvencions per escó i per vot obtingut respecte les atorgades en les darreres eleccions al Parlament de l’any 2006. El percentatge d’increment correspon al creixement de l’IPC acumulat durant els darrers quatre anys i aniria destinat doncs a cobrir purament els increments de costos en què incorren actualment els partits respecte els que tenien abans.

Res a dir… sinó fos pel fet que som en plena crisi, que centenars de milers de catalans són a l’atur, que les pensions contributives es congelaran pel 2011, que els treballadors públics catalans han vist com se’ls hi retallava el salari en un 5% de mitjana, que s’han eliminat diversos ajuts i subvencions, que el nombre de llars que sobreviuen amb la renda mínima d’inserció s’ha triplicat en els dos últims anys…

És a dir, que la classe política en general i el govern català (tripartit d’esquerres) en particular segueixen vivint d’esquenes a la realitat. Tant hagués costat congelar aquests ajuts? El retall de despesa només hagués estat d’uns 2,5 milions d’€ però hagués estat una gran mostra de respecte cap a una població que està patint la crisi més severa dels últims 80 anys. Però què hi farem, d’on no n’hi ha no en raja.

Debats televisats

La segona qüestió té a veure amb els debats televisats. Potser és normal i lògic en un país que en 30 anys ha estat incapaç de crear una llei electoral pròpia, però és molt trist haver de constatar com els debats electorals a la televisió depenen més de la bona (?) voluntat dels líders polítics que no pas d’unes regles clares i estables.

Tant costa aprovar una normativa que determini que ha d’haver-hi un debat amb tots els partits amb representació parlamentària i un altre amb els partits més importants? Aquest últim debat no hauria de ser necessàriament un cara a cara, miri’s el recent cas britànic, on hi havia tres partits.

Per no dir que almenys un parell de debats sectorials en profunditat serien molt recomanables. Seria molt bo i saludable escoltar els partits amb representació parlamentària parlar amb detall i concreció de temes com l’economia (com sortir de la crisi, què fer amb l’estat del benestar); la qüestió nacional (cal la independència, com s’hi arriba, si cal seguir vivint dins d’Espanya com ho fem); la immigració (tractarem algun dia aquesta qüestió donant la cara i no deixant-la només en mans dels demagogs?); educació (què fer per millorar la qualitat del nostre sistema escolar i universitari, com lligar educació, formació i sector productiu)…

Però no, l’important sembla ser l’idioma en què es fan els debats cara a cara i que els partits segueixin cronometrant i controlant els blocs electorals, és a dir, manipulant la informació. I després encara es queixaran de la desafecció política.

Ramon Ballester és veí de Santa Eugènia de Ter
i professor del Departament d’Economia de la UdG