Una ovella… dues ovelles… tres ovelles… quatre ovelles, però per més ovelles que compto no hi ha maneres de poder dormir. Al contrari, em poso nerviós perquè quan arribo a cent cinquanta perdo el compte i haig de començar de nou.

Estic estirat al llit intentant dormir. Ni ovelles, ni pastilles, ni camamilles, ni l’intent de deixar la ment en blanc han aconseguit calmar els meus nervis.

M’aixeco i torno a obrir la pantalla de l’ordinador. Dita siaaaaaaaa… A les edicions digitals dels diaris només hi ha comentaris sobre el tema lingüístic que m’omplen de mala llet; de problemes racials a l’Orient Mitjà; de la tancada dels repetidors de TV3 al País Valencià; dels immigrats de Salt; de la N-II que continua tal i com estava fa un any; de Ryanair que sembla que ens vol prendre el pèl; del nomenament d’un antic PSC com a conseller de Cultura d’un govern de CiU, del fitxatge d’un altre també exPSC com a director general de Patrimoni Cultural de casa nostra… i tants i tants disbarats que prefereixo tornar al llit a comptar ovelles.

En passar pel saló faig un intent a veure si hi ha quelcom a la tele que pagui la pena. Vuit cadenes et regalen 4.000 € si endevines un nom de dona o un poble combinant vint-i-cinc o trenta-sis lletres. Dos canals amb guapes minifaldilleres et proposen guanyar 10.000 € si els hi dius el resultat d’un problema numèric que de principi està mal plantejat i per tant impossible de resoldre. A cinc canals d’una mateixa cadena hi apareixen endevinadors, tarotistes i enganya-bobos que asseguren tenir el poder de solucionar-te els problemes a canvi tan sols de que els truquis per telèfon que al final de la consulta t’ha costat un ull de la cara. Dos canals d’un extremisme polític i esportiu amb clara tendència centralista. I ja s’han acabat els canals de TDT. Serà millor, penso, fer un glop d’aigua de la nevera i tornar al llit.

Entro a la cambra. Obro el llum -no hi ha problema ja que la dona dorm com el guix-. Pujo al llit. Tanco el llum. Agafo mil postures abans de trobar la bona, i quan la trobo me’n adono que haig de canviar l’angle del coixí. Putes manies de sexagenari ja que el coixí és com un nen petit que no s’està mai quiet! Procuro posar-lo en el seu lloc desprès de rebregar-lo i girar-lo al menys deu vegades i quan ho aconsegueixo reparo que ara sóc jo qui ha de canviar la postura. Quan sembla que ja ho tinc tot en ordre sorgeix un altre problema: el nòrdic està rebregat al peus del llit. Tindré fred? Tindré calor?

La qüestió és dormir el més aviat possible. Tanco els ulls i a la paret blanca de la cambra apareix com projectada la imatge de desenes de morts o malferits per l’atemptat d’un cotxe bomba en un mercat de no sé on. Tanta estona veient la imatge a la pantalla de l’ordinador crec que m’ha creat google-dependència i ara van apareixent com en un cinema totes aquelles coses que potser m’havien passat desapercebudes.

Tot i això al final aconsegueixo dormir i quan estic en el quart estadi del son… Ringgggggggggggggggggg. Maleït despertador!

M’aixeco mig sonàmbul i a les palpentes i rebotint per les parets del passadís, arribo al bany. La tramuntana que ha bufat a la nit ha apagat l’escalfador i haig de sortir a la terrassa a reactivar-lo. Obro la finestra i veig al veí fent gimnàstica al menjador de casa seva al ritme d’una marxa militar i que em diu: què noi, has dormit bé?

Per fi l’aigua tèbia de la dutxa em transporta de nou a la vida real. I ja torno a ser jo, l’avi tranquil, l’incansable avi, l’avi que dintre poca estona agafarà els seus nets per portar-los fins a l’escola, recollir el pa, els diaris, comprar la butlleta de l’Once que mai… mai… mai m’ha tocat i tornar a embolicar-se, mai millor emprat aquest mot, amb fotografies, escrits i fins i tot música per fer arribar a bon fi el projecte de llibre que fa temps té pensat editar.

I ja no tindré son ni insomni. Tindré tan sols la por a sortir pels carrers que, sempre en obres, estan plens de forats, màquines, operaris, guàrdies municipals, llums intermitents, tanques, prohibicions, vianants pel mig de la calçada, bicicletes per les voreres i gran quantitat de tot terrenys de les mares que -com jo- sempre elegeixen la pitjor hora, recorregut i aparcament per portar els nens al col·legi.

I un cop fetes totes aquestes feines, en arribar, la dona, que no s’ha enterat de la missa la meitat, em dirà: no sé com t’ho fas per anar sempre tan tranquil i lleuger. Tens sort de dormir tan bé! I en el meu interior el meu jo pensa: sort que he dormit bé?

Un cafè amb llet amb un croissant, les píndoles per a la pressió, sucre i àcid úric i cap al despatx falta gent. En obrir la ràdio escolto la notícia que Muammar al Gaddafi ha fet bombardejar la població civil de Trípoli, la capital de Líbia; que el govern ha rebaixat a 100 K/h la velocitat màxima a les carreteres a fi de no gastar tanta benzina sense aturar-se a pensar que avui dia consumeix, contamina, emprenya i embossa més un cotxe per anar a aquesta velocitat que un altre en una marxa més llarga; que cada dia hi ha més gent a l’atur i menys euros al final de mes; que Mourinho en preguntar-li l’ordre de les seves preferències ha escollit, sense qualificar-se d’hipòcrita, la Champions, Déu i ell; i… i… i…

Hi ha vegades que per no enterar-te de certes notícies valdria més estar dormint.

Bé o malament, tan li fot!!!

Joan Arnau i Serra és fill de les Planes d’Hostoles i veí de Can Gibert del Pla