El poder busca sempre perpetuar-se a la poltrona. Aquest és un axioma antic que en dictadura no necessita de més explicacions ni justificacions davant del poble, però que en democràcia es procura dissimular més o menys recobert amb excuses i, bàsicament, sota subterfugis de la més variada aparença democràtica. En aquest sentit, la informació -la manera com es genera, la manera com es distribueix-, tot i que és una poderosa eina al servei de la democràcia, sol esdevenir un poderós instrument al servei del poder.

Ara mateix, ningú no dubta que el control de la informació és una part indestriable del poder. Qui té la informació té el poder, se sol argüir. En la premsa i en els mitjans de comunicació de casa nostra, aquest fet és certament preocupant per raons ben conegudes. El poder sap que hi ha diferents maneres de condicionar la informació. Des de la línia editorial fins a les subvencions encobertes, hi ha un ventall de maniobres orquestrals en la foscor dignes de Maquiavel. Hi ha com a mínim dues línies de subvenció als mitjans: les directes (que fàcil premiar projectes editorials si es volen premiar aquells projectes editorials propers!) i les indirectes (els anuncis oficials representen uns sucosos dividends). Un mitjà excessivament subvencionat i anunciat és, d’entrada, objectivament sospitós. La seva informació, és objectivament sospitosa. Els mitjans haurien d’allunyar, tan lluny com els fos possible, les seves fonts de finançament del poder. Això, que és evident, no passa. Per això, la quantitat de subvenció sol ser inversament proporcional a la capacitat de crítica al poder.

D’altra banda, la democràcia representativa i els mitjans de comunicació han anestesiat el poble de tal manera que s’ha passat en uns pocs anys de la cultura de la protesta a la de l’assentiment absolut. Com si els polítics ho haguessin d’arreglar tot; com si a la premsa hi sortís ja tot el que s’ha de saber. El que no surt a la premsa no existeix i la premsa és avui més col·laboradora que bel·ligerant amb el poder. Ara mateix, hi hauria d’haver a Girona un enrenou veïnal exigint informació precisa de l’inici de les obres del TAV. Ara mateix hauríem de saber si els propietaris del xalet Tarrús han acceptat la contraproposta a pilota passada de l’Ajuntament de Girona; hauríem de conèixer en quin punt estan les propostes de la frontissa de Santa Eugènia de Ter. Hauríem de saber el cens real, l’estat de les piscines…

El cop de gràcia definitiu del poder a la informació són els anomenats processos participatius. Sota l’aparença d’una democràcia participativa, s’engeguen processos que tenen en la mateixa proposta de funcionament un absurd: no són vinculants. Ocupats ahir a dibuixar la frontissa de Santa Eugènia, els veïns creien que participaven -encara no saben en què-; ocupats avui en els camps de treball de la Devesa, els gironins -no sabran pas com- se sentiran art i part del flamant pavelló que s’hi ha dissenyat i que s’hi farà. [El nas de la bruixa · Diari de Girona]

Jordi Vilamitjana i Pujol
és professor de llengua i literatura catalanes a l’IES Santa Eugènia
i coautor del llibre IFP Sant Narcís 1952-1997: 45 anys de Formació Professional a les comarques gironines