El dia dotze del dotze una contraportada publica una entrevista a Luis Espiga. És expert en salutogènesi, nom que crida l’atenció. Pertany a l’escola de Rudolf Steiner i contraposa aquest terme a patogènesi. Consisteix en centrar-se en les causes de salut -i parla de col·lectius- que garanteixen la dignitat de les persones. Per tant, així com cadascú busca la seva salut individual, així també ho han (hem) de fer els diversos grups socials.

L’entrevistadora, Ima Sanchís, planteja un problema greu: moltes vegades les organitzacions es defineixen amb bondats falses. I Luis Espiga contesta que és cert, són estratègies i cal observar els comportaments per tal de descobrir aquests nivells ocults.

Malauradament tots els partits polítics, “tots són igual” hem sentit tantes vegades, en tenen fama, d’aquests comportaments ocults, mentre sembla que grans grups de pressió social se’n deslliuren.

Ja fa uns quants anys Miguel Angel Asturias va escriure un llibre titulat El papa verde. En ell explica com als imperis els substitueixen els emporis. Ja no manen al món els imperis, sinó unes grans concentracions de poder que no coneixen fronteres polítiques: els emporis, els imperis del diner. Aquests emporis no tenen vergonya a utilitzar bondats falses: el seu domini l’acompanyen de promeses de riquesa, feina, benestar. Bondats falses imposades amb la connivència de les elits locals i que creen un cercle viciós de dependència en les zones on actuen. No són casos aïllats, sinó ben comuns i fins i tot propers.

En molts casos s’utilitzen tècniques descarades i violentes que provoquen la lògica indignació. En altres la utilització de les bones maneres, de la simpatia i dels sentiments més agraïts són un recurs sense preu per tal de blanquejar el veritable rostre de qui cerca el poder. Luis Espiga adverteix: mireu les seves obres.

En aquests temps convulsos cal tenir molt en compte les reveladores obres. La ideologia i la trajectòria del govern, injusta i abocada a la desprotecció de qui menys té, sotmesa als interessos del diner per davant dels del poble, i que ha aconseguit dur aquesta terra a ser capdavantera en pobresa infantil, segueix fins i tot avui un camí divergent amb les prèdiques d’igualtat i de democràcia. La indignitat dels procediments del govern central no dignifica automàticament les accions realitzades pels altres, ans al contrari, fa encara més dolorosa aquesta competició, cadascú amb el seu estil, pel diner i pel poder.

Com podem pensar que la igualtat vindrà de qui afavoreix l’acumulació de diner, que l’estabilitat laboral vindrà amb el joc d’atzar, que els serveis arribaran a tothom mentre se’ls deixa sense recursos, que la pau vindrà de la mà de qui planeja un exèrcit?

La demo-cràcia, la pau, la igualtat, els drets, la dignitat, els han defensat i els defensen les bases, el poble, aquests a qui tot ho prenen per donar a qui més té, sigui d’aquí o forà.

Recordem sempre més les novel·les de l’oest. En elles els indis ho tenien clar: l’home blanc parla amb llengua partida. Quan aprendrem per fi a fer l’indi, quan aprendrem per fi a cercar la salut institucional?

Neodependència?