Les persones que deixen empremta no moren mai. Le s persones que tenen avidesa pel coneixement i el transmeten als seu coetanis de manera planera i altruista són ésser tocats per una vareta màgica que reparteix entre els quals s’hi apropen una pols que impregna la percepció sobre el que vivim, a partir d’aquell moment.

Són molts els petits moments que recordem els amics dels seus fills a la plaça de l’Assumpció al cor del barri de Sant Narcís. Entre l’olor de la benzina i els canvis de bugies amb el seu fill petit hi havia en Josep. La passió d’adolescents per les Vespa Primavera o les Yamaha TZR ens tenien embriagats. Fins hi tot ens havia acompanyat a veure el Ralli Catalunya Costa-Brava a la colleta, fent-nos de pare a tots. A la casa dels Manyer Perpinyà i, de retruc, a la dels Vilagran, les entrades i sortides eren obertes per tota la colla, la colla de la plaça. Un món petit, molt mediterrani, que ens va marcar per sempre més. A Romanyà ell hi tenia el seu espai de llum i creativitat, un petit o gran santuari que li feia de casa pairal i de font d’inspiració, un balcó obert a les olors de les gavarres, a la mística dels dòlmens i menhirs, i a la llum del mar que puja de la Vall d’Aro.

Qui sembra, recull

En Josep i la Maria, la seva extraordinària dona, sempre han viscut empeltats del seu entorn i sempre han obert el seu espai íntim i familiar a tots aquells que s’hi han apropat. La generositat ha estat absoluta: molts n’estem en deute. Un deute que a en Josep ja no li retornarem, però que ens ha fet entendre que hem de viure amb l’actitud de “qui sembra, recull”, i que el que es recull és l’admiració, el respecte i l’estima fins i tot d’aquells que no viuen la pròpia quotidianitat, d’aquells que per molts pambxocolates que repartim, mai no els arribarem a la sola de la sabata als Manyer Perpinyà.

En les èpoques del debat dels joves del barri per si havíem d’anar o no a fer el servei militar, a casa els Manyer Perpinyà sempre vàrem trobar una llum per seguir ferms en les nostres conviccions. Ho teníem clar, no aniríem enlloc a defensar cap pàtria i per això no deixaríem de ser respectats o tractats com a covards o rebels, depèn de qui ens jutgés, si més no a casa seva. Ells, també, ens varen donar forces per organitzar-nos i per lluitar pels nostres principis, fossin quins fossin.

En Josep ha estat un home d’instint i de coneixement avançat al seu temps i al seu entorn. La postguerra, viscuda en la infantesa i joventut, el va portar a França i al Magreb i Machreq. Aquest entroncament amb d’altres cultures varen fer que un home com ell, intel·ligent, investigador, i amb un fi i erudit sentit de l’humor em sorprengués a cada instant. Ell no només va aprofitar l’adversitat de la vida que l’havia fet córrer món, sinó que es va saber adaptar i introduir en les cultures que l’acolliren i s’impregnà del millor de cadascuna d’elles.

Un home que estimava la seva terra i que ho va transmetre de manera natural als seus fills; un home d’arrel i d’arrels, que em feia pensar amb aquells catalans universals que als anys vuitanta varen relluir per fer-nos sentir que no érem un poble petit o un país sense futur. Un home de fe, i de fes, perquè era capaç de destil·lar i acollir en la seva mirada íntima de les creences, el millor de cada casa. Un home de llengua i de llengües, fins al punt que quan va poder es va fer normalitzar el nom i el cognom i va passar de “José” a “Josep” i de “Mañé” a “Manyer”, fet que correligionàriament seguiren els seus fills, i que a alguns va inspirar-nos per canviar la “u” per la “o” del “Joan”, a finals dels vuitanta, però el pioner va ser ell. Com a catedràtic de francès i d’àrab va formar centenars d’alumnes i, per tant, la llengua i les llengües han estat la seva professió però per damunt d’això la seva íntima passió. El seu mètode pedagògic era natural, àgil i ràpid: et feia connectar un concepte amb l’altre i redescobrir orígens etimològics o toponímics aparentment nostrats que provenien d’indrets tan allunyats com Síria o Egipte.

En Josep Manyer destil·lava molt d’aquells catalans universals que esmentava. La seva mirada global, el seu coneixement de la política mundial, i el món àrab en especial, de l’Islam, de l’organització política dels territoris, el seu elevat republicanisme, em sorprenien i m’esperonaven a interpel·lar-lo sempre que en trobava l’ocasió, com una font plena de tresors. Recordo com ens esmunyíem en el menjador de casa seva, que donava a la plaça i el vèiem concentrat seguint les notícies del France1 o reportatges a La2 de la televisió pública francesa. Al·lucinàvem: a casa, com a molt, teníem tres canals amb la recent TV3… En aquella època el seu santuari es trobava pujant les escales a mà esquerra: una trinxera farcida de llibres i més llibres, i algun quadre amb dibuixos o lletres, o ambdues coses alhora, que no eren altra cosa que cal·ligrafies en àrab unides de manera artística que generaven una imatge, com les sanefes de l’Alhambra, o les dels mausoleus i mesquites d’arreu del món àrab actual.

El món té moltes maneres d’entendre’s

El que més hi destacava era una imatge del colom de la pau. Recordo un dia, quan tenia potser 14 o 15 anys, que em va obrir un al-qur’an, un Alcorà. Va ser llavors quan vaig veure que el món tenia moltes maneres d’entendre’s i que les persones sàvies i bones en cercaven la millor. L’Alcorà s’obria a l’inrevés! I és llegia a l’inrevés! A partir d’aquell dia vaig aprendre a relativitzar les meves certeses i veritats, a partir d’aquell dia vaig saber que davant meu hi havia algú que recorria un camí allunyat de foteses, petiteses i que tenia una mirada àmplia i generosa, una mirada que el feia veure més de prop el món que l’envoltava.

Ha marxat un savi, però la seva llavor segueix entre nosaltres. Procurarem ser dignes de seguir els senyals que ens has deixat al llarg del camí. Procurarem respectar la teva memòria i els teus consells. Procurarem estimar els teus estimats, malgrat les sordideses i contratemps del nostre temps.

Els batents del cor i de l’esperit

Rellegeixo ara un fragment del llibre que recordo que escrivia amb passió i aplicació, i que llavors -ja publicat- amb al temps vaig poder deixar al CeDRe (Centre De Recursos per a la Pau i la Solidaritat de la Coordinadora d’ONG Solidàries de les comarques gironines i l’Alt Maresme). Unes paraules escrites fa ara vint anys que per a mi són un credo, i que continuaran vigents mentre visqui.

Tanmateix, tornem a tenir els magribins entre nosaltres, i cada cop hi seran més nombrosos. Han vingut amb l’esperança de trobar-hi tot allò que el seu país natal, assolellat i bell, no els ha volgut -o no els ha pogut- donar: feina, benestar, llibertat, democràcia… Amb la seva arribada, l’Islam truca, dicretament, la nostra porta. Hauríem de ser prou sensibles a la seva trucada per obrir-los els batents del cor i de l’esperit, amb ànim i voluntat de redescobrir-ne la història, la civilització, la teologia, la llengua. (pàg. 84, Quan l’Islam truca a la porta)

Recordo que, sorneguerament, havia dit que volia ser enterrat a l’ombra d’una palmera i mirant a la Meca. Així sia.

Joan Quer de la Torre és fill del barri de Sant Narcís i exresident del veïnat de la Rodona

La cerimònia de comiat va tenir lloc el passat dijous -22 de desembre-
a les 5.30 de la tarda, a l’església parroquial del barri de Sant Narcís