Aquests darrers dies, a la nostra ciutat, i amb un ressò fins i tot internacional, hem viscut un fet iceberg. Un fet d’aquells que dins la seva aparent «petitesa» condensen molts altres fets, i fins i tot, desconeixements, prejudicis i dogmatismes. Un vel al cap d’una nena ha aixecat molta remor.

Voldria amb aquestes ratlles aportar més elements per al debat, i línies pedagogicopolítiques que hauríem d’anar consensuant com a societat gironina i catalana, enmig d’un context globalitzador i canviant. No voldria però contribuir a crear malestar ni a relativitzar o menystenir el fet.

Una decisió d’una escola no ha de prejutjar ni el seu tarannà ni la seva magnífica tasca pedagògica. La comunitat educativa de cada escola de Girona treballa amb criteris i resultats integradors, i demostra que està contribuint a fer una escola pública de primera línia.

L’escolarització i la convivència en els nostres centres educatius han de ser dues prioritats innegociables. La primera és un dret, està regulada i ha de ser inqüestionable. No l’hem d’entendre només com un acte administratiu sinó vinculat a l’educació. El dret a l’escolarització per tant suposa el dret a l’educació. Sense condicions, sempre que respecti l’altre i l’acte d’educar. Tanmateix serà tot allò que vagi esdevenint-se dins l’aula, l’escola, el context social, que vagi ajudant a la transformació dels nens i nenes, a la seva participació social i amb igualtat d’oportunitats i possibilitats. Com diu un conegut professional de l’educació: «Als educadors no ens ha d’importar tant com entren sinó com surten els nostres i les nostres alumnes.» La convivència és un aprenentatge més que mai imprescindible. L’escola és també un espai de convivència i intercanvi entre una comunitat educativa diversa, d’una ciutat plena de diversitats, d’un món diversament i injustament repartit. Construir una societat gironina d’un futur ben pròxim, basada en els valors de la convivència, el diàleg, la justícia i la solidaritat, és un repte que ara més que mai es demana a l’escola. Potser és aquí on hem de posar èmfasi en el debat educatiu. No fos cas que en aquesta tasca no tinguéssim ni còmplices ni continuïtats. L’escola sola no ho pot fer tot, i sola no pot fer la seva tasca. Però també és cert que existeixen molts altres recursos i que ens cal més treball, coordinació i dimensió comunitària, als uns i als altres.

Des de diversos col·lectius s’ha demanat més definició i normativa al Departament d’Educació. Potser fóra bo. Però «i si la norma és el diàleg?». Quines normes necessitem que no siguin només constrenyedores o sancionadores? Potser sí que cal normativitzar les pautes per a la convivència i promoure dinàmiques reals de participació. Vull entendre que els reglaments de cada escola haurien de posar més èmfasi en el procés pedagògic per aconseguir la convivència que en les prohibicions. Els reglaments han de ser aplicats igual per a tothom, però no poden portar a l’exclusió o a la no-escolarització. El compliment d’algunes normes s’ha de poder treballar educativament, amb diàleg i recursos pedagògics (que d’això les escoles en saben molt). Però quan parlem de diàleg, sabem fins on volem arribar?

Educar no és una tasca de resposta immediata. L’art d’educar necessita temps, paciència, motivació i estratègia, així com criteris clars i continguts seqüenciats. No podem esperar una causa efecte ràpida, ni en els infants ni en les famílies.

Necessitem una educació que estigui al servei de la cohesió social. Per això l’escola, en aquests moments, més que mai i més que altres instàncies, és una oportunitat per facilitar l’autoconeixement, el coneixement mutu, el respecte i les possibilitats del treball col·lectiu. Cal integrar la complexitat i la pluralitat social i demostrar que una nova societat ja és possible a les aules. Si no ens donem aquesta oportunitat estarem malbaratant un recurs de gran potencialitat. Com diu Joan Subirats: «No podem seguir defensant la peregrina idea que igualtat i diversitat són temes antagònics. El contrari d’igualtat és desigualtat, i el contrari de diversitat és homogeneïtat. No crec que es pugui abordar de manera seriosa el tema de la ciutadania en societats com ara la nostra, sense tractar de mantenir la tensió i l’atenció, de forma simultània, en els temes d’autonomia personal, d’igualtat i diversitat.»

Necessitem més que mai anar reconvertint els nostres centres de primària i secundària en escoles de ciutadania.

Des de l’Administració local hem de vetllar i donar tot el suport als centres educatius perquè vagin afinant encara més la tasca socioeducativa que se’ls ha encomanat. L’Ajuntament de Girona treballem per tramar i enfortir la xarxa escolar amb la xarxa comunitària de la nostra ciutat. Per això les escoles no s’han de sentir soles perquè disposen, i haurien de disposar, d’un seguit de serveis periescolars de serveis socials, mediació, recursos educatius, formació…, que potencien i donen suport al seu treball.

Què hi ha darrere un mocador lligat al cap que hagi creat tant aldarull? No estem situant el fet com un tema religiós en primer terme, quan té simultàniament altres dimensions? Per què un mocador concentra tants prejudicis? Una escola laica implica necessàriament l’absència de signes religiosos? La presència de la realitat social dins l’escola no és una oportunitat educativa?

L’objectiu final de l’educació que oferim a les escoles hauria de dotar de la suficient llibertat personal perquè, cadascú quan i com ho consideri decideixi o no posar-se el mocador.

Vinguem d’on vinguem, anem on anem, formem part de la societat gironina i catalana. Hem de desterrar de la nostra ciutat tot allò que fomenti divisions i guetos. La ciutadania gironina és una de sola, plena de diversitats i possibilitats. I l’escola ha de fer seva la frase de Leon Felipe «el que importa no és arribar sol ni abans sinó amb tothom i a temps». [El Punt]

Núria Terés és veïna de Santa Eugènia de Ter
i regidora d’Educació i de Solidaritat i cooperació de l’Ajuntament de Girona