Per la vigília de Reis tots els nens ens portàvem, per un dia, raonablement bé. Malgrat el nerviosisme del moment tots intentàvem guardar les formes i quan els pares ens miraven, dibuixàvem un somriure molt convincent de galta a galta, amb el qual veníem a dir sense paraules: mira que bon xicot que sóc. I quan dic tots, vull dir tots menys en Carlitus Ros, que era el nen més dolent del barri i no podia baixar la guàrdia ni tan sols aquell dia.

Aquell any al nostre barri els reis venien per delegació. Vull dir que no arribaven directament els de veritat, sinó que venia simplement un patge per a recollir les cartes. Això sí, era un funcionari reial dels de veritat. L’esperàvem tots en filera davant de l’Hogar del Productor, uns tremolant d’emoció i els altres de fred. En Carlitus Ros s’havia enfilat damunt d’una de les pilones de la plaça adoptant la mateixa postura encarcarada de l’estàtua de Colom.

Amb el dit assenyalava cap a l’avinguda i a l’altre mà hi portava la seva arma favorita, un tirador.

– Ara vénen, ara vénen!

L’emoció pujava de to, es sentia efectivament el so d’uns timbals que s’acostaven. I per fi van aparèixer: dos individus amb llargues capes, que tocaven el timbal i al seu darrera hi venia un ajudant del rei ros amb cara d’espantat, muntat en un cavall blanc. Pel que es veia, no estava gaire avesat a viatjar amb aquesta mena de transport. De fet tothom sap que els reis sempre van en camell i francament no és el mateix anar en un camell que amb un cavall, sobretot si te l’han deixat per a l’ocasió, perquè tots sabíem que aquell era un dels cavalls d’en Pujarnols, el torero.

La comitiva es va parar just davant nostre, on en Pepito del Bar hi havia posat una cadira i una petita escala. El patge va baixar del cavall per l’escala, ajudat pel torero i per en Jaume, el cap del Cau, que parlava idiomes i ens traduiria les paraules del patge, que com tothom sap només parlaven en arameu.

Finalment el patge, ja més tranquil, ens digué, alçant els braços:
– Terenu gama hic aguiema fa fulionta, ful gresoja it dorite sum amtefy lasiu klonta. Blegue sut bunios trip jalupa.
Que tal com ens va traduir en Jaume volia dir: Bona nit nens.

El patge que somreia majestuosament, va fregar-se les mans i va afegir:
– Sarapat, juniop pere fer, tere Ni?
Que en Jaume va traduir emocionat:
– Benvolguts nens i nenes de Sant Narcís, he vingut des del llunyà orient, acompanyant a ses majestats per recollir les vostres cartes, que us heu portat bé?

– Siiiiiiiiiiiiii!, vam cridar tots.

I el patge va tornar a intervenir: – Jalupa, jalupa!

Que tots vam interpretar clarament per un apa, apa, afanyeu-vos que fa fred, i tots vam anar a donar-li les nostres cartes. El monàrquic subaltern ens rebia amb un somriure, agafava la carta i amb els seus dits enguantats ens donava un caramel. Al malparit d’en Xicu Pomar n’hi va donar dos perquè li va recitar una poesia. A mi, en canvi, la meva mare no em va deixar recitar allò dels cien cañones por banda, que m’havien fet aprendre de memòria els hermanos.

Quan tots ja havíem deixat les nostres peticions dins de la saca, el secretari del rei ros va aixecar-se de la cadira i ens va dir:

– Jereme alsi dubibai, huele jami no sirmani fele sit, grafon fil manita serbunda!
– I ara tots a dormir aviat i no oblideu deixar menjar i beure pels camells de ses majestats!, va traduir en Jaume.

En Pepito va tornar a posar l’escala al costat del cavall d’en Pujarnols, el patge va pujar i just abans de fer el darrer saltiró damunt del cavall va girar-se per saludar-nos.

– Julipa, julipa!

En aquell moment vaig veure clarament la figura d’en Carlitus que apuntava la seva arma cap el cul del cavall, carregada com sempre amb els mortífers ullets de cortina. El cavall de sobte va emetre uns sons que també semblaven paraules en arameu i va sortir corrents, però sense el seu cavaller.

El patge que ja havia iniciat la maniobra per seure’s damunt del cavall, va caure llarg com era darrera de l’escala. El torero va sortir corrent darrera del cavall, cridant i gesticulant.

– Sultán, Sultán, vine aquí!

Però en Sultán ja corria per l’avinguda. El patge, que havia caigut just al bell mig d’una tifarada del cavall, estava immòbil, completament espaterrat. En Jaume, sense recordar que el patge només parlava arameu i, sense mostrar-li el respecte degut, li va preguntar:

– Que t’has fet mal?

Els dels timbals el van aixecar i un d’ells va dir:

– Sort n’has tingut, que has caigut sobre tou.

Tots els de la comitiva van entrar cap a l’Hogar del Productor mentre la mare d’en Carlitus organitzava una batuda per intentar caçar al seu fill.

El cavall d’en Pujarnols no el van trobar fins l’endemà a les deveses de Salt. Però en Carlitus va aparèixer al cap d’una estona amagat darrera dels porxos de la parròquia. Quan vam entrar a l’Hogar els dels timbals ja havien desaparegut, només quedava en Jaume i el senyor Pomar sentats en una taula prenent un conyac. Casualment el senyor Pomar portava una tireta a la galta, just en el mateix lloc on s’havia fet mal el patge. No vam fer preguntes i cadascú va anar a casa seva, la nit es presentava llarga i tampoc era aquell el moment de temptar al destí.

En una època molt llunyana en què els reis venien d’Orient i els astronautes es passejaven pel cel infinit, d’un món que no estava atrapat per les complicitats en xarxa i que encara no girava a la velocitat de la globalització. Aleshores dormíem tranquils, amb el goig de saber que, passés el que passés, pel matí trobaríem els nostres regals escampats pel menjador. Nosaltres, quan érem nens, ja intuíem que l’única falta que no perdona mai el destí és la imprudència de menysprear els nostres propis somnis.

Quim Curbet és fill del barri de Sant Narcís
CCG Edicions
[Publicats en el Diari de Girona]