Tot llegint al diari els actes d’homenatge a Enric Marquès en el desè aniversari de la seva mort, no em puc estar d’afegir-hi els meus particulars i insignificants records. No puc dir que l’Enric fos amic meu: ell era un bon conversador i jo sóc reservada, tenia un prestigi i una vida molt viscuda i jo tot just començava a sortir de l’ou perquè, per edat, podia haver estat el meu pare. Però l’Enric no dubtava a relacionar-se amb tota mena de gent, d’edats i d’interessos ben diversos i el que sí que puc afirmar és que per a mi va ser una d’aquelles coneixences que deixen petja.

Vint-i-cinc anys enrere, jo treballava de correctora (i del que fes falta, que els inicis no van ser senzills) a la redacció d’El Punt. A la meva esquena, en una taula més grossa, ben a prop, l’Enric feia anar el llapis i les tisores (llavors era tot molt manual) i de tant en tant iniciava una conversa. La memòria humana és selectiva, no tenim espai per emmagatzemar totes les converses intranscendents que ens ocupen, però en la meva hi han quedat ben fixades algunes de les frases o de les interrogacions de l’Enric, perquè ell solia recórrer a la tècnica de la pregunta, no només per conèixer l’interlocutor, sinó també per incitar, per estimular intel·lectualment, per fer-li qüestionar actituds vitals, potser fins i tot per fer-li trontollar preteses conviccions. Tot això, jo, ho sé ara, que ja no tinc vint anys. Us en donaré un exemple que he recordat centenars de vegades. Sense més ni més, un dia l’Enric em va preguntar: «tu, et consideres una persona fidel?» Tot just sortida de l’adolescència, no em vaig adonar ni de la profunditat de la pregunta ni tampoc que ell ja en tenia la resposta. Ara m’agradaria poder-lo tornar a visitar a Llagostera, com vaig fer alguna vegada, i donar-li una resposta ben diferent.

Vint-i-cinc anys enrere jo intuïa que em podia aportar valors que m’interessaven i m’agradava escoltar-lo… ara, li ho sabria dir. Vaig deixar-me guiar per ell per programar el meu viatge de noces i em va portar a racons de la França que coneixia bé, vam visitar museus peculiars i vaig entendre moltes coses veient la llum i respirant l’aire d’algun poblet mig perdut. Ara penso que va descobrir, abans que jo mateixa, el meu potencial per entendre o per sentir. Potser no era una persona fàcil, sens dubte no t’afalagava perquè sí, però la gent que l’envoltava no li era indiferent i a mi, encara avui, l’Enric Marquès tampoc no m’és indiferent. [El lector escriu · El Punt]