Joan Arnau signant un dels seus llibres

… amb en Joan i la Montse som veïns: ells dos, a Can Gibert del Pla i nosaltres, al veïnat de la Rodona… tots a tocar del Pont de Dimoni… aquell pontet que tots coneixeu i que creuava el riu Güell fins al 1968… És precisament aquest personatge ¿de ficció? -El Dimoni- un dels protagonistes en més d’un dels relats dels creats per en Joan, ja sigui en una llegenda, en un conte, en un poema o en un dels romanços que en Janot d’Hostoles (Joan Arnau) ens regala en aquesta darrera producció de la seva estimable factoria de creació (amb totes les lletres i majúscules), estimable imaginació. Pel que fa a Joan Arnau, ja el coneixeu… planenc pels quatre costats… i si els humans en tinguéssim un de més: seria planenc pel cinc costats.

La manera que té de dir i (ep!) escriure les coses no deixa indiferent ningú. Només cal que recordeu com ens ha presentat la primera cançó que ha interpretat l’Àngel Girona –Un poble petit-… primer ens posa en situació (ens ubica en el temps cronològic)… després ens presenta els fets i els protagonistes… tot seguit posa un xic de misteri a la cosa (la trama)… i, com no podria ser d’una altra manera, ens porta al desenllaç que ja tenia previst i que acaba sorprenent qui l’escolta, o el lector, en el cas d’aquest llibre… En algun dels relats que podreu gaudir-llegir aquí (o que us llegiran en veu alta), en Joan no perd mai aquest ordre narratiu, i fins i tot ens ho assenyala: ubicació, presentació, trama i desenllaç… Bravo!

Quan Joan Arnau ens ha dit allò que “aquell arrugat paper va aparèixer com per art de màgia dintre el meu llibre d’escolaritat” és que ja ens ha entabanat… ja ha aconseguit que tots plegats tinguem a les nostres mans -virtualment, diríem ara-aquell paperet que va servir perquè dos joves juguessin amb les paraules, a la més tendra adolescència, i que un d’ells -el nostre Joan- avui, com ja ha fet en diverses ocasions, continués amb el joc de les paraules i les històries, les imatges i la imaginació, amb nosaltres, amb els seus veïns i amics.

Va ser precisament així com ens vàrem conèixer… El Dimoni, en Corrua, Llucifer, Satanàs, Satan, els papers, la virtualitat, la creativitat, les històries… el pont entre l’ahir i el demà… Primer, en Joan va començar a escriure al periòdic-e eldimoni.com (publicació digital en la qual jo també participo) articles sobre el seu entorn més immediat: la plaça de davant de casa seva a Can Gibert, la plaça de Fidel Aguilar (la plaça de les Cordes)… com veieu i sabeu sobradament, en Joan s’arrela allà on viu… diu molt del tarannà d’una persona que, sense perdre mai de la vida el seus orígens planencs, estima els seus veïns d’allà i d’aquí.

I, ràpidament, Joan Arnau ja va inventar-se un personatge per a la revista eldimoni.com: en Sisó… i va començar a “conversar” amb “ell” sota el nom d’una secció pròpia a la publicació-e anomenada Justa la fusta. Converses amb en Sisó. Fins i tot el logo/imatge (un banc de la plaça) el va fer ell (natural!, com les Planes!). D’això fa ara 10 anys rodons. Gràcies, Joan! [Fragment del text llegit per M. Mesquita a les Planes, l’abril de 2015]

Imatge del desembre de 2015, a la presentació de dos nous llibres de Joan Arnau FOTO: ELDIMONI.COM