Torno a casa commogut. Vinc del nostre col·legi groc -de la nostra Escola Santa Eugènia- d’un emotiu acte, organitzat pel Moviment de Renovació Pedagògica de Girona (MRP Girona), de reconeixement a la tasca pedagògica de Pere Pujolàs i Maset, eugenienc i eugenial per dret propi que ens va deixar fa prop d’un any.

Torno commogut, doncs, no és freqüent en aquesta Girona amanaiada i mercantilitzada participar en una activitat centrada en l’educació, específicament en l’educació inclusiva, cooperativa, crítica i transformadora que orientava el pensament i la pràctica d’aquest educador, pedagog i mestre de mestres persones humanes ciutadans del món. Commogut, doncs, ahir mateix ens sumàvem al mancomunat toc d’atenció al #pleGirona de l’ajuntament de la ciutat recordant-li que #laMontfolletNoEsToca, que a Pla de Ter no tolerarem que es tanquin portes obertes a l’educació i a la cultura de la seva gent i avui hem recordat en Pere Pujolàs, un referent d’aquest esperit.

-En algun moment m’ha semblat que la seva presència sempre amable, generosa, compromesa, humil i esperançada ens acompanyava i ens envoltava d’afecte, d’energia i d’ensenyances.-

Entre ahir i avui, doncs, he viscut el pas de la nit fosca al dia que apunta amb un sol que ja canta victòria. Entre un passat que encara vol mantenir-se disfressat de present i un futur que arriba lent però imparable. Parlo, és clar, de polítiques públiques d’educació i cultura improvisades en funció de no se sap quines raons privades i parlo dels seus responsables -o irresponsables-. Parlo de la increïble paradoxa de caminar, i convèncer de la bondat i bellesa del camí, cap a la República catalana alhora que continuen subvencionant col·legis religiosos privats elitistes i segregadors per sexe amb els diners de tothom mentre al mateix barri, a uns centenars de metres, es neguen quatre calerons a un projecte educatiu de ciutat, la biblioteca oberta al barri Montfollet, que ha demostrat la seva utilitat social, educativa i cultural. I tot això mentre la ciutat de Girona celebra (?) el 25è aniversari de la signatura de la Carta de Ciutats Educadores.

Suposo que algú dirà que faig demagògia fàcil. Potser, però arribats a aquestes altures del partit, que diria Benedetti, tant se’m en fot, de veritat. Tot plegat, les polítiques i els seus responsables, no deixa de ser un teatre, dolent i mal representat, digne d’obrir cada any la temporada alta. Enteneu la importància, sentimental, sociopolitica i pedagògica, de l’acte d’homenatge a en Pere Pujolàs?

La importància, i la necessitat, de recordar, al barri, tot un referent eugenienc pel valor del seu testimoni de vida i per la seva rellevant i innovadora aportació pedagògica en l’àmbit de l’aprenentatge cooperatiu i l’educació inclusiva. He recordat el final d’un text de l’amic Albert Quintana escrit amb motiu d’un acte d’agraïment i record a la Parròquia de Santa Eugènia –“…però encara podem aprendre molt d’en Pere i el seu llegat. Seria engrescador que en Pere continués essent tot un referent per a Santa Eugènia de Ter!”-. He recordat també l’oficialment oblidat Jordi Vilamitjana –“Què fas aquí parat? Corre a estimar! És l’única cosa que paga la pena de viure i t’ho estàs perdent!”-.

He pensat que enmig de tant despropòsit i desmemòria comencem a acumular un bagatge pedagògic i humà que ens ajudarà a encarar el futur amb esperança… i he volgut compartir amb vosaltres aquestes ratlles pensades a corre-cuita, en calent, que només volen cridar: Gràcies Pere i a reveure!