Un parell d’ulls aterren a la ciutat. No s’hi quedaran gaire temps, tan sols una setmana. El turista, amb energia, es disposa a visitar Girona i els seus màgics racons.

Mentre pren un cafè a la plaça del Vi, veu de reüll una dona passejar. El seu rostre, ple d’arrugues, i el seu caminar lent denoten la seva avançada edat. Es fixa en l’expressió melancòlica d’aquella àvia, adonant-se que Girona està formada pels records dels seus habitants. L’àvia, contrastant les noves botigues amb les pedres velles de cada edifici, rememora els seus antics dies de glòria entre aquells estrets carrers.

Passa la setmana d’un costat a l’altre, fotografiant escultures i monuments, places i museus, arbres i animals. Es queda amb les sensacions produïdes, no tan sols per la part física de la ciutat, sinó pel seu ambient, carregat de vitalitat, energia i felicitat.

Se’n va del seu hotel, acomiada’t per un “Girona l’espera aviat” del recepcionista. Aquesta ciutat no sols és el seu nom. Són els dolços sons emesos per tots els ciutadans, pronunciant “Girona” amb matisos que fan palesa la seva diversitat. Emesos per cada nen encuriosit jugant a la Devesa, per cada estudiant apressat fullejant un llibre al Rectorat o per ell mateix, que besa el Cul de la Lleona esperant tornar més
ndavant.

Conduint cap a l’aeroport, petits detalls capten la seva atenció. Un acolorit balcó ple de projectes de vida, ple d’alegries que alguns anomenen flors. Una paret marcada amb el futur d’un jove i potencial artista, una peculiar versió del món projectada en un grafiti. Girona, doncs, també són il·lusions.

Amb el seu curt viatge, el foraster ha format una petita part de la ciutat. Girona és la seva gent i les seves vivències. Girona som tots.