No m’ho va explicar mai tal com ho escric jo ara. He agafat retalls d’aquí i d’allà. De converses captades al vent i del remenar papers, posteriorment. Del poc del que va dir, l’un; i del que, en el seu darrer tram de vida, l’altra.

La guerra havia acabat feia molt poc. El fred va ser la primera arma glaçada que varen rebre els supervivents del fratricidi. El seu pare havia mort per “causes naturals” un parell d’anys abans de finalitzar l’enfrontament. El front de guerra passava per aquell petit petit poblet enclavat entre carenes que ploraven aigua per tot arreu. El varen portar a dos centres mèdics, se’l varen treure de sobre i va acabar morint lluny de casa seva i va ser enterrat en una terra que no havia estat la seva.

La mare també va morir. Pocs dies abans d’esclatar la pau. Mai no vaig saber si va ser ella o l’àvia la que va morir, tot estant a la paret del cementiri d’aquest poblet, a causa de l’impacte rebut per la metralla d’una llunyana explosió d’una bomba llançada per un d’aquells avions que la mainada anomenaven chatos. Però el cert és que cinc germans varen encarar la pau injusta orfes de pare i mare, sols… i petits; únicament amb l’escalf de la primogènita, l’única dona dels germans. Va ser ella qui va fer de mare de tots ells, marrecs i mísers tots.

Fugir, emigrar, refugiar-se, aventurar-se, buscar-se la vida, sortir d’aquella impossible pobresa va ser la fita que els joves germans es varen haver de marcar. És del primer que ho va intentar, de qui parlo.

No crec que fes la maleta. No en tenia. Un farcell amb res de roba i quatre queviures va ser tot l’equipatge possible. Un comiat emocionat (difícilment descriptible) a la germana i mare va ser el tresor que es va endur, amb els nois va ser diferent: ells sabien que depenent com li anés obrint camí, ells serien els següents. Estaven contents amb la partida, eren els homes de la casa i no podien expressar massa sentiments. Els homes no ploren. Varen haver de passar dècades per plorar, i junts.

La ciutat del mar era el destí d’aquest adéu. No va ser fàcil. Gens. Un salconduit rebregat després de tres anys de guerra era la seva possessió més preuada. Ningú mai li va demanar per a res. Però no el perdessis.

Durs xarrabascos per davant. Caminant, en ocasions. En autobusos de línia, quan es podia. Ben rebut, poques vegades. Explotat, quan calia treballar. Treballar al camp, recollint melons. Segador, sota un sol aclaparador. Dormir, rebentat, en barraques indignes. Sou, “vales de comida”. Tracte, menyspreador. Temporal, en el tajo i en el temps…

Calia tornar a fugir. No era el que havia somiat. Ni el que podia regalar a la seva família, que esperava més d’ell. No podia reagrupar la seva sang mentre a ell l’hi estan xuclant.

La capital del mar havia de ser el lloc acollidor que volia per a ell i els seus. L’únic que sabia fer de debò era emigrar. Ja no seria la primera vegada, marxar tenia la seva aventura. Abans això que aturar-se sobre una terra maltractada pels que maltracten la seva gent.

El nou destí tenia ja un avantatge. Uns tiets (al poble tots són tíos) ja hi eren. Va contactar amb ells només arribar. Tenien una habitació de sobres en aquella antiga vila de la capital. La rellogaven als que aconseguien arribar d’aquell poblet que ells havien abandonat a l’inici d’aquella guerra que tothom volia oblidar. Però que marcava el dia a dia com una mala cosa.

Certament era una capital enorme. Res semblant al poc que coneixia o a allà on s’havia aturat en el seu viatge endavant. De feina n’hi havia. Molts homes d’aquell nou país (era talment un país diferent, ho havia notat) havien fugit nord enllà. Molts s’havien deixat la pell en la revolució vençuda. Trobar un treball mal pagat i d’infinites hores no va ser difícil. Era el “chico para todo” d’aquella tintoreria llòbrega, a la qual va acabar agafant un cert afecte. Guanyava per pagar l’habitació, malmenjar i enviar quatre duros al poble… acompanyats sempre d’una carta, que indefectiblement començava així:

Queridos hermanos, espero que al recibo de esta os encontréis bien de salud,
el que os escribe bien también G. A. D. por la presente os digo que todo va bien…

Pensant en el meu pare i en la meva mare, en Manzanera (Terol) i en El Villar (València),
pensant en Barcelona, pensant en Girona, pensant en Santa Eugènia de Ter… pensant en el meu fill…