Fa divuit anys que ininterrompudament he publicat aquesta columna quinzenalment, a l’edició dels diumenges, sempre al costat o a sobre o a sota -depenent del disseny d’El Punt Avui del moment- de la crònica del meu veí de paper Joan Ribas. I, malgrat la proximitat, he après molt poc d’ell. És més que evident. L’únic dia que vaig fallar volgudament a la cita dominical va ser quan el meu pare va morir, i el company Jordi Grau (gràcies, amic!) em va donar ànims per seguir… No estava jo per orgues. També vaig estar absent un parell de mesos quan vaig necessitar ara fa cinc anys fer un reset del meu disc dur personal i intransferible, el que tenim a la teulada, no el de sobretaula; l’amic Xevi Sala -quina sort de tenir-lo com a amic!, gràcies!- em va permetre agafar-me una excedència mentre el teclat tornava a ser un QWERTY estandarditzat per a la nostra llengua. La primera galeria (vaig tenir la responsabilitat d’estrenar el títol de la secció La Galeria) va ser el 2 de gener de 2000 (l’endemà de sant Manel, el primer dia de l’any, que mai no hi ha diaris de paper) que -precisament- va caure en diumenge com avui. La vaig titular Seré breu, per nassos i estic molt content d’haver-la allargat, a lo tonto, una dècada més un quinquenni més un trienni… i fins aquí hem arribat (provisionalment?). Em sap greu que l’editor/a s’assabenti de la meva decisió al mateix moment que els lectors que teniu aquest paper (ummm!, el paper!) entre les mans. Gràcies, sempre.

Hi ha una pel·lícula nord-americana -com sempre- (ara no en recordo el títol; el buscaré) en la que el protagonista [Nick Nolte] és un periodista d’opinió que porta un pilot d’anys dient la seva lliurement (com jo) a la columna que publica setmanalment, i ja ha acumulat milers d’opinions contrastades; cansat de repetir-se perquè els fets es repeteixen cíclicament en tots els àmbits; en la política local, en la cultura, en els pròcers que passen a la història o que convenim que la fan, en la denúncia o per tot allò que destrossen els poders econòmics, com sempre, vaja!… Algunes de les seves darreres columnes són un copiar/enganxar de vells textos propis: s’autoplagiava actualitzant algun cognom, alguna localització, alguna xifra, el nom d’un partit, ningú no ho notava, i en ocasions havia estat felicitat per aquell apunt, aquella acidesa destil·lada, aquella galeria divertida que temps enrere havia passat desapercebuda… El caràcter, i no únicament el de la linotípia, sabia la veritat… n’hi havia prou.

No, no era Marcello Mastroianni a Sostiene Pereira, no. És un altre.