Hi ha un munt de catalans que som de mena tòxica i un verí criminal. Potser és veritat, allò que és clar és que el virus que ens acompanya és una qüestió tant senzilla com que som malànimes infectats pels valors de la República. L’horror en la Terra Mitjana. Els monàrquics són els saludables -s’han inoculat l’antídot borbònic-. Europa no permet cap independència sense que hi hagi morts i guerra. Construir un Estat democràticament és inacceptable. No accepta una nova república. L’Europa saturada? Malgrat tot, els catalans som tossuts. Europa està bé com està un cop ha perdut Anglaterra. Llimbs curiosos. Com poden continuar dirigint Europa els que han perdut una potència com Anglaterra? Per què, després del brexit, un fracàs europeu espectacular, ningú no dimiteix? Per què un personatge com Jean-Claude Juncker accepta premis en un Estat que viu conflictes interns? Qui se’n recordarà dels seus llangorosos honoris causa? Què busca? No es tracta només d’ego, sinó de recollir prebendes i aplaudiments gràcies a una gestió fúnebre. No ha estat un estadista important, només un funcionari que es jubilarà amb més pena que glòria. Els catalans republicans recelem d’Europa. La nostra història no interessa. Som gent situada en el millors dels mons. Cap país, de moment -lluita llarga- no ens accepta. Som empestats, tòxics, encara que vulguem continuar essent europeus. Més enllà del que llegim als diaris i de la repressió en contra d’un govern elegit pels catalans, Europa, com és habitual, s’inhibeix com ha fet amb Turquia. Ha pagat per amagar els refugiats d’una guerra. Tot s’amaga. Els xinesos demanen a Europa que la invasió i colonització del Tibet es consideri un afer intern. És possible que l’anomenat problema català acabi en una negociació: diners d’Europa per estamordir als catalans. És l’antiga idea que proclama que donant diners, els catalans, callen com morts durant dècades. Potser Europa posarà diners per apaivagar la rebel·lió de la colònia. És un negoci amb poca política. El futur de Catalunya passa per treballar en la fàbrica universal dels submisos i, sobretot, en fer un Acte de Fe -abjurar- i mostrar que som servils a l’Estat. La Constitució espanyola guiarà a la felicitat autonòmica inclús als catalans desviats i enganyats. Els equidistants en trauran profit. Voltors de categoria. Abans eren d’esquerra i ara s’estimen el centre que va governar vint anys des de 1978. Tothom fa llenya de l’arbre caigut i diu: això ja es veia a venir i qui la fa la paga. L’humor és un territori difícil de dominar, es vol despatxar a l’Empar Moliner i als de Polònia, tancar TV3, s’ataquen i s’imputen humoristes com l’Eduard Biosca de RAC1 i revistes com El Jueves; o Francesc Fàbregas, director del setmanari El Vallenc... Entremig hi ha el sarcasme o la ironia que el poder menysprea. Enllà del fil de feu hi ha l’atreviment. Petar el fil és gosadia. Ser políticament incorrecte remet a l’escarni i la persecució. L’humor ha de ser lliure i no estar subjecte als tribunals. Tranquils que, els humoristes, intel·lectuals i periodistes afectes al règim mai no els cridaran a cap jutjat. Sempre seran lliures.