Sembla mentida, Jordi, però ja fa un any que no se’t sent. No se’t sent com m’agradaria: conversant sobre els nois i les noies de l’institut, compartint les olors de la Girona que estimem, fugint de la realitat amb la ficció literària, o fruint amb el Girona que cada vegada va millor.

No m’ho sembla que hagi passat un curs sense tu. No m’ho sembla perquè segueixes vivint en tots els racons del cor i del Departament de català. Quan hi entro el barret em parla de tu, els jerseis fan la teva olor, les llibretes de notes ben posades i arrenglerades són un testimoni fidel de la teva manera de treballar, exigent, detallista, entregada, apassionada. No hi ha res com tancar els ulls, una i altra vegada, i somniar que ens dius “Bon dia, companyes”, amb la serenor i alegria que desprenies.

Te n’has anat; hem tingut temps per gestionar la teva absència però t’estimem, com vas deixar escrit en les teves darreres voluntats. No saps com ha estat de dur tot aquest temps sense veure’t, sense parlar-te cara a cara, sense amanyagar les paraules que transformaves en article periodístic. Aquest curs, com cada any, han passat un munt de fets, alguns molt i molt tràgics, i tu no hi eres per pintar una pàgina literària amb el toc d’El Nas de la Bruixa, perquè allà on ficaves el nas hi havia un treball de documentació, d’elaboració i de bona tasca periodística.

Cerco encara el teu espai al Diari de Girona, i no t’hi trobo; aleshores em recloc com una lloca i et busco cap a un altre costat: amunt, endavant, al costat, en el pròleg al meu llibre Pessigolleig del silenci. Injusta mort la que no segueix la llei natural! Magnífic el teu llegat alliçonador: l’estima és el motor que ens porta a viure, a viure fins a retrobar-nos i reviure.