Temps era temps, Girona pudia a ous nials i a ossos podrits. Estàvem assetjats, a la banda nord, per la bravada de la fàbrica Torras, de la mateixa gamma de les bombes fètides i la col bullida; i al sud per la fàbrica de gelatines de la Pagans, com d’escudella recremada. Tot i que moltes pituïtàries vives encara les reconeixeríem a l’instant, són ferum passada. Així mateix, cada vegada és més cara d’aspirar la fortor de cafè torrat de la Nestlé, bé perquè en tenim els nassos plens, bé perquè s’han pres les mesures pertinents. Tanmateix, i en respirar la pesta que s’ha instal·lat al mig de la ciutat, substituint-les, n’hi ha per enyorar la sentor del marro. Venjança de la natura, ara moltes places arbrades com la de Marquès de Camps o la de Poeta Marquina s’ennuvolen amb la incisiva, pertinaç i acre fetor de guano. Com una plaga bíblica o com un film de Hitchcock, els estols d’estornells ens sobrevolen, s’instal·len a milers entre els nostres arbres i ens defequen al damunt. D’acord que, com a espècie, els humans no ens mereixem pas un tracte gaire millor, però de vegades sembla que amb aquesta pluja àcida la subespècie dels gironins hàgim de llevar els pecats de tot el món. I encara podem estar contents els transeünts que només n’hem de suportar el tuf: per les piuladisses matinals, pels cotxes emmerdats, per la insalubritat, per la incomoditat de les mesures antiestornells, planyo els que hi viuen a tocar. [La galeria · El Punt]