No escoltar pot ser fanatisme.
Creure’s l’únic posseïdor de la veritat, pot ser fanatisme.
El fanàtic no vol aprendre, només vol ensenyar.
El fanàtic té por: dels altres, d’experimentar, dels canvis.
Per això s’aferra als valors absoluts, als dogmes, als mites, a les obsessions, a les coses indiscutibles. Amb ells se sent més tranquil.
Hi ha fanatisme polític. Hi ha fanatisme religiós.
Aquests no cal explicar-los gaire: el líder inqüestionable, l’afirmació irrefutable; això és segur, això va a missa.
Però hi ha també moltes altres menes de fanatisme. En els esports, en l’alimentació, en la ciència, en la literatura. El millor club, la dieta miraculosa, l’explicació definitiva, l’autor indiscutible. També s’arriba al fanatisme a través dels adjectius.
Al fanatisme s’hi va a parar sense adonar-se’n. És còmode.
Bertolt Brecht va escriure un preciós Elogi del dubte. Llegir-lo, ple de dubtes, pot actuar com a vacuna del fanatisme. O pot ajudar a anar-se’n allunyant.
Cal saber trobar el punt adequat entre el pot ser i l’ha de ser.

Jaume Fabre és autor, entre altres llibres, de «Girona entre 4 rius»
i de «Guia d’escultures al carrer (Itineraris a peu i amb cotxe)», editats per l’Ajuntament de Girona