Santa Eugènia de Ter s’ha convertit, en l’evolució urbana de Girona -la capital-, en una problemàtica barriada perifèrica i despersonalitzada.

Els nuclis de la Rodona i Santa Eugènia havien tingut molt de caràcter. No m’atreveixo a dir, per desconeixement de moltes dades concretes de la seva història, quina era la seva identitat administrativa, municipal. Com indubtablement l’ha tingut sempre Salt: fora del relativament recent període en què Girona se l’havia cruspit.

Haig d’aclarir, doncs, que enguany estic molt content, agraït i emocionat de poder lligar unes quantes impressions, idees o percepcions, d’aquesta important i hipotecada barriada de Girona. L’únic mèrit que em puc atorgar, per atrevir-me a fer-ho, és el d’haver nascut aquí mateix, en una de les set cases de planta baixa i hort (ideari social que posteriorment predicà Francesc Macià), que hi havia a la Rodona, en un desnivell tangencial al pont del Güell -la conflictiva cruïlla actual-; és a dir, amb el líric Güell al davant, un terraplè, una barana d’obra, algunes acàcies -em sembla- i els caramells de glaç que penjaven de les conduccions que ens subministraven l’aigua potable.

Tot plegat, que no queda ni rastre d’aquella modesta urbanització; queden algunes escarransides alzines sureres que sobreviuen entre la flamant Escola d’Hosteleria, signada per Arcadi Pla, i aquest estrafolari edifici triangular, ja a nivell de la Rodona, amb un pseudo-postmodern coronament espiralat. Una frivolitat plàstica que sembla destinada a provocar la demostrada sensibilitat estètica de l’escultor Paco Torres Monsó, que viu i treballa a un centenar de metres més amunt.

Encara que es pugui dir que no em cenyeixo geogràficament en els límits estrictes que defineixen una entitat territorial, el pes i el pas dels temps -biogràficament, socialment i políticament- m’han fet intuir que les cartes -no pas precisament favorables en concepte d’agressió urbana- es començaren a jugar a principis de la dècada dels setanta (amb alevosia i nocturnitat). No pas solament perquè estàvem solta la dictadura franquista. Els especuladors d’aleshores podien i se’ls permetia tenir més mala llet, però no eren pas intrínsecament diferents que els especuladors d’ara. No cal afegir-hi noms, adjectius, ni comentaris. No he de perdre de vista que celebrem la Festa Major.

L’enderroc dels xalets de la urbanització Teixidor, al peu de l’edifici de la Punxa, restaurat i ocupat actualment pel Col·legi d’Aparelladors, el pas a nivell ferroviari resolt i els solars dels xalets disponibles, era lògic -massa lògic- que l’expansió immobiliària i comercial gironina entrés a sac en una zona que, al cap i a la fi, és molt a prop del centre de la ciutat.

La dolça, menestral i popular barriada de la Rodona ha estat colonitzada per l’estandarditzat sistema que engendra allò que en diem progrés. Sense paliatius i sense reflexionar gaire.

El singular edifici de la Punxa i la Farinera Teixidor, un xic més capa a Girona -una perla modernista-, són dues obre cabdals de Rafael Masó. Ens hem d’alegrar que, en el maltractament que han sofert altres mostres del gran arquitecte gironí del segle XX, dues peces hagin pogut sobreviure? Sí, però de quina manera!

Estic convençut que a la Punxa -tot i la sofisticada intervenció que se li ha fet- li falta aire, espai. Ningú no s’imagina que al conjunt de l’església de Sant Fèlix –i el campanar en particular– se li adossin (aquesta és la paraula) quantitat de volums arquitectònics. Ni tan sols és una qüestió de qualitat. L’asfíxia és total.

La sobrevivència de la Farinera Teixidor sembla garantida, però, mentrestant, per si de cas, acabarà ben petitona quan es decideixi la seva urgent restauració. I encara gràcies. El preu del pam quadrat no perdona.

Tornem al nostre territori, a Santa Eugènia. Ja fa anys, segurament més de trenta, vaig coincidir a Girona amb un enginyer de transports urbans que era vagament parent meu. Examinava la possibilitat d’electrificar (trolebusos) el servei d’autobusos Girona-Salt.

La comunicació Salt-Girona ha estat sempre densa i complexa. Llavors eres les bicicletes, ara són els cotxes. Sense que la qüestió m’afecti gaire, recordo que aquell parent meu va valorar molt negativament el pintoresc obstacle o coll d’ampolla, popularment conegut com carrer estret, en ple centre de Santa Eugènia. Actualment, el coll d’ampolla s’ha eixamplat, la perillositat ha minvat.

	Dibuix maqueta original (quadriculada) del desaparegut mural de Vicenç Huedo, dedicat pel pintor «Als amics del “Bar Mercat”: Guillem i Dolors…» IL·LUSTRACIÓ: VICENÇ HUEDO, reproduïda per gentilesa del bar

Vull destacar un fet artístic recent que s’ha produït en aquest context, la pintura mural signada per Vicente Huedo, que el conductor procedent de Sant es troba cara a cara.

A altres indrets de Girona s’hi ha fet murals trompe-l’oeil, tècnicament perfectes. Però sense el ganxo conceptual d’aquest ampli mural de Santa Eugènia de Ter: una mena de còmplice gràfic del conductor, un peculiar codi a usatge local. El pintor t’avisa -en un mimetisme espectacular- de l’escenari urbà i circulatori que trobaràs a continuació. Possiblement aquest ja petit conflicte viari desapareixerà del tot. D’altra banda, tinc por per la integritat de la pintura. Els graffitistes nocturns la fan servir de pissara.

Segurament que hi ha molts altres punts conflictius, desatesos i/o marginats a Santa Eugènia. Tradicionalment les capitals mimen el seu centre, allò que els dóna prestigi fàcil. Negligeixen les perifèries. O les integren per explotar-les millor.

No m’agrada pas fer autobiografia. Moltes coses de la meva vida, físicament i mentalment, tenen relació amb Santa Eugènia. El meu tercer nom és Eugeni. He treballar, adolescent encara -en la transició de les calces curtes als pantalons d’home, en dos llocs en la frontera de la Rodona i Girona, a l’eix, per dir-hi així, de l’Estació d’Olot. Aproximadament allà on hi ha ara la gran rotonda –amb l’escultura metal·lúrgica d’Alfaro al mig, on comença el cada dia més vast passeig d’Olot-, hi havia unes serres que empalmaven, per la càrrega i descàrrega, amb els serveis ferroviaris del tres d’Olot, i sobretot, amb els de la Renfe.

L’empresa tenia dos amos, l’un molt urbà i primmirat, l’altre matusser i camperol; el primer, que feia la feina exterior, les relacions públiques, tenia un truc que, ja aleshores, m’al·lucinava. Amb segons qui tractava, sabia, mecànicament i sense equivocar-se, treure’s de la butxaca interior de l’armilla (se’n deia l’infern, dit de passada, per encabir-hi aquest famós pacte social que s’està cuinant aquest mes a Madrid) la cigarreta que responia -segons el seu criteri- a l’interlocutor. Si era obrer, li oferia un Ideales; si portava corbata -per simplificar- l’oferta era una cigarreta de marca americana. No cal pas treure’n fàcils conclusions d’aquest gest, d’aquella tan sàvia, injusta i calculada diferència. El cas és que no he oblidat mai aquesta elemental, simbòlica i domèstica il·lustració de l’existència real de les classes socials.

D’uns anys ençà, des que, per ignorància o per manca d’informació puntual, vàrem «descobrir» (entre cometes) amb un fotògraf amic, que en la porta dovellada de Can Ninetes o Molí Vell, en el cor de la població, hi havia representada en relleu la figura de santa Eugènia, amb els seus atributs, els quals afortunadament, són ben familiars i terrassans, no puc passar davant d’aquest casalot del segle XV sense mirar-me’l.

Sé que l’Ajuntament de Girona l’ha adquirit. Sé que els projectes -les promeses- de restauració i habilitació com a centre cultural local ja daten de cinc o sis anys. Les últimes notícies són de l’existència d’una partida esponsoritzada de 20 milions de pessetes per a iniciar el procés –poca cosa més- de neteja i consolidació de l’estructura general.

Amics i amigues de Santa Eugènia, és possible (probable) que d’aquí pocs anys dels rastres definitoris –la Rodona, les hortes, etc.- del barri o poble, no quedi gaire res. Potser sóc pessimista: aquí hi ha les accions de l’Associació de Veïns per demostrar el contrari. Però, penso que aquesta opció de Can Ninetes, la seva cèntrica ubicació, el seu testimoniatge històric, la seva bellesa arquitectònica i rural, poden ser una de les importants -i últimes- mostres de la identitat de Santa Eugènia.

Però, sigueu vigilants i exigents amb els termes de temps, qualitat i funcions previstes -les adequades- en la realització d’aquest equipament cultural irrenunciable.

Exigiu, dic jo, perquè de pressupostos, per exemple per a la basquestmania i altres manies, bé en surten. No sigui que a la Casa de Vila de la plaça del Vi, de Girona, no hagin après, també, l’esbiaixada i discriminatòria lliçó de la distribució o repartiment de les cigarretes, el ros americà i els negres ideals.