El Tribunal Constitucional (TC) espanyol ha tingut el bonic detall de ser clar. Des del seu docte punt de vista Catalunya és a Espanya el que una comunitat de veïns a una ciutat o poble.

Partint d’un Estatut molt retallat ja respecte el que es va aprovar al Parlament de Catalunya, un TC deslegitimat per caduc i polititzat ha establert que ni som una nació, ni la llengua del país ha de ser preferent, ni es pot mantenir la immersió lingüística a l’escola, ni s’ha de donar una relació de reciprocitat amb Espanya, ni la justícia catalana pot ser veritablement autònoma, ni es podrà consultar al poble a través d’un referèndum, ni es podran establir uns criteris racionals i justos de finançament. En un exercici de cinisme que faria empal·lidir el mateix Goebbels, en la mateixa sentència els membres del TC escriuen que ha d’haver-hi igualtat lingüística a l’escola (s’entén entre castellà i català és clar, les altres llengües que es fotin), però que no es pot obligar a aprendre el català a ningú, amb la qual cosa l’administració de justícia pot seguir funcionant només (o gairebé) en castellà. Les llengües a Catalunya són com els animals d’una famosa novel·la d’en Orwell; totes són iguals, però n’hi ha una que és més iguals que l’altra.

La sentència del TC, que ha estat rebuda amb entusiasme pel PP i amb satisfacció per un PSOE (vegi’s les afirmacions de Zapatero, Chacón o De la Vega), suposa la fi de la via de l’autonomisme i del federalisme. Com sap tothom, dues persones no es posen d’acord si una d’elles no ho vol fer. En el cas que ens ocupa, per a que la via autonomista/federalista pogués funcionar, caldria que hi hagués uns sectors espanyols amb una visió plural i oberta de l’Estat espanyol, i disposats a negociar i a mantenir els acords. I cada cop queda més clar que hi ha més probabilitats que els marcians envaeixin la terra per instaurar un règim socialista que no pas de trobar aquests sectors en l’actual societat espanyola.

La manifestació del 10-J

La manifestació, convocada per la societat civil (encapçalada per Òmnium Cultural) i no pas pels partits, ha estat un èxit total. Un èxit tan gran que ha deixat descol·locada la classe política catalana, i que l’obliga a moure’s cap endavant. Per cert, els partits polítics catalans no van perdre l’ocasió de donar de nou un espectacle molt trist, barallant-se per com havia de ser la capçalera de la manifestació.

Tot i aquest nou desgavell de la classe política catalana, la població del nostre país ha respost massivament. Les xifres oficials (guàrdia urbana de Barcelona) parlen de 1,1 milions de persones, els organitzadors de 1,5. Les estimacions de diaris com El País rebaixen la xifra a unes 425.000, mentre que les donades per la caverna mediàtica són directament una burla a la intel·ligència. Per cert, si agafem la xifra més baixa, 425.000, això representa omplir quatre vegades i mitja el camp del Barça.

La manifestació va anar més enllà de la pura protesta contra la retallada de l’Estatut. La gran presència de banderes estelades i de càntics pro independència mostren que hi ha un canvi de tendència evident en el món del catalanisme. La sensació (potser millor dit la convicció) que no hi ha res a fer amb Espanya és compartida cada dia que passa per més i més catalans i està assolint uns nivells impensables fa només una dècada. A hores d’ara probablement l’opció de la independència ja és la majoritària dins el món del catalanisme/sobiranisme. El text aprovat pels catalans ha passat a ser ara doncs un document de mínims, allò irrenunciable, un mer punt de partida.

Això no implica pas que la manifestació fos purament una acció favor de la independència de Catalunya. L’acte va aplegar persones amb conviccions i punts de vista diferents sobre quina ha de ser la relació entre Catalunya i Espanya. L’independentisme català és (encara?) incapaç de reunir 1 milió de persones al carrer (tot i que això és el que afirmi amb poca habilitat la principal dirigent catalana del PP intentar carregar les culpes de tot al PSOE). La manifestació va ser una mena mínim comú denominador entre autonomistes decebuts, federalistes desorientats i independentistes moralment satisfets (ja us ho deia jo!).

La prova del caràcter polièdric de l’acte ve donat que fet que a l’endemà una part de les persones que hi van assistir van gaudir de la victòria de la selecció espanyola, mentre que una altra part assumien una perspectiva més distant i d’altres ho patien de forma directa i crua.

Catalunya no és ni de bon tros una societat homogènia (l’Estat espanyol tampoc, per cert). Hem de tenir en compte a més que el col·lectiu que va alegrar-se de la victòria espanyola s’alimenta de persones que van assistir a la mani, de persones que no estan a favor però que no s’oposen fermament a la independència de Catalunya, i d’individus als que la bandera i la llengua catalana els hi provoca uns efectes similars als que pateix un vampir quan se li posa al davant un enfilall d’alls o un crucifix.

Què fer?

Aquesta és (com sempre) la pregunta del milió de dòlars. En tot cas, la classe política catalana, que s’ha ben guanyat un alt nivell de desprestigi, ha de conjuminar fermesa per una banda i la cerca d’un consens polític i social ampli per una altra. D’altra banda, el teixit social, la societat civil, ha de marcar clarament el camp en què juguen els polítics, ha de maldar per impedir que aquests instrumentalitzin i malmetin els esforços i anhels de moltíssims ciutadans de Catalunya.

En aquests moments, el mínim comú denominador ha de passar per una declaració encapçalada per l’eslògan de la manifestació i que defensi el text aprovat per la ciutadania catalana. Aquest manifest es pot basar en la declaració institucional del president Montilla. I el posicionament dels partits catalans s’ha de defensar tant a Catalunya com a Espanya (de fet, més a Espanya que a Catalunya). Això és un imperatiu democràtic, defensar el que el poble català va aprovar el 2006 i que ara se’ns ha sostret. Però això s’haurà de fer tenint en compte que serà l’últim intent formal de participar en el joc de l’Espanya plural i que si es planteja de forma valenta i clara estarà destinat al fracàs més total i absolut.

Per tant el que també és imprescindible és tenir una estratègia clara de com respondre quan Espanya es negui a acceptar aquesta justa demanda, fet inevitable tenint en compte com es posicionen PSOE, PP i els poders fàctics espanyols. La primera proposta de Zapatero en el Congrés dels Diputats, totalment insuficient, n’és una primera mostra.

En aquest sentit, caldrà bastir consensos amplis però forts per avançar en un procés que dugui el poble català a exercir el dret a l’autoderminació. I és obvi que hi haurà gent que es quedarà pel camí, que no voldrà o podrà jugar a aquest joc nou, però serà la seva una decisió tan legítima com la de les persones que decideixen seguir progressant.

De forma potser lenta però de ben segur decidida, el que serà imprescindible serà enfortir un teixit social ja existent a favor de la independència, que basi les seves raons més en arguments d’eficiència econòmica i social que no pas sentimentals, de practicitat més que d’elements boirosos. Que estableixi un full de ruta creïble, amb unes etapes i un calendari que no sigui un brindis al sol i que proposi solucions concretes als problemes que pateix a diari la població catalana. La independència només serà viable si és assumida com la millor opció per una majoria gran de la població, i això implica convèncer una part important de la població catalana que se sent tant catalana com espanyola, que va a la manifestació convocada per Òmnium perquè no accepta la retallada de l’Estatut però que també s’alegra per la victòria futbolística d’una selecció espanyola farcida de jugadors catalans. Amb els purs i durs no n’hi ha prou per assolir un objectiu tan complicat, cal convèncer les persones que mantenen un vincle emocional amb Espanya.

La nostra classe política té la capacitat i les ganes per fer-ho?
Prefereixo reservar-me la resposta.

Ramon Ballester és veí de Santa Eugènia de Ter
i professor del Departament d’Economia de la UdG