Cap problema, ans al contrari, al trasllat precís i delicat de l’escultura Per a Europa d’Andreu Alfaro de la plaça d’Europa a la rotonda de la Devesa. Amb cura exquisida, peça a peça, tan emblemàtic conjunt escultòric està essent traslladat aquest dies d’un lloc a l’altre de Girona a causa de les obres del TAV.

L’escultura té història

Al desembre de 1983, es donava per fet que l’obra estaria formada per 18 peces metàl·liques sobreposades en espiral i que tindria 15 m d’alçada. La ubicació era clara: al bell mig de la nova plaça d’Europa. El preu també: 7 milions de pessetes. (Parèntesi per entendre’ns: a començaments dels 80, un pis de luxe de 3 i 4 dormitoris al carrer Joan Maragall valia 3,5 milions i mig de pessetes. Aquesta dada permet afirmar que al preu que estan els pisos avui, si la progressió del catxé escultòric fos paral·lela, l’obra d’Alfaro valdria avui 300.000 €!).

Al gener de 1984, es mantenien el preu i la ubicació, però l’escultor va canviar d’idea. Els estudis tècnics van fer veure a Alfaro que els 15 m d’alçada tindrien serioses dificultats de resistència al vent. Va optar llavors pel tirabuixó helicoïdal actual: dos ventalls gegantins integrats per 89 tubs d’acer inoxidable de 60 mm, amb allargades d’entre 7,5 i 9,5 m. Mentrestant, les autoritats es van decidir a inaugurar-la abans de l’estiu en el marc dels actes de commemoració del 1.200 aniversari del lliurament de la ciutat a Carlemany.

Aquella primavera d’aquell mateix any, alguns veus crítiques a la premsa es preguntaven per què el conjunt escultòric més car de la ciutat s’havia encarregat a un foraster; es preguntaven si l’Ajuntament explicaria algun dia per què s’havien deixat de banda els escultors gironins; i es preguntaven per què no s’havia fet com a Lleida o Tarragona i s’havia ubicat al bell mig de la plaça d’Europa un tema que homenatgés els gironins morts en camps d’extermini nazis. Amb tot, al maig es van muntar les bastides i es va posar fil a l’obra. L’escultura no es va inaugurar però en el marc de les Fires de 1984 s’hi van hissar solemnement les banderes de Girona, Catalunya, Espanya i Europa. (Nota: abans-d’ahir encara hi eren).

Així doncs, llarga vida en l’espai de la Devesa a Per a Europa d’Andreu Alfaro (ni que sigui pels diners que paga Adif, és a dir, nosaltres). Ara bé, aquesta cura, aquest detall de dur l’escultor a Girona, aquest delicat trasllat contrasta escandalosament amb la resta d’escultors i escultures de la ciutat. N’hi ha de perdudes, com el Bambi de Carmaniu o el Vitrall d’en Fornells. N’hi ha de desaparegudes, com Noia de Jordi Dalmau o A Fidel Aguilar de F. Comas. N’hi ha d’empolsinades en magatzems municipals com A la Constitució de 1869 o A,B,C,Q de Torres Monsó…

Aquesta ciutat és així

Si a Torres Monsó se li hagués pagat (amb tota justícia, cal afegir-hi) el catxé d’Alfaro, les lletres A,B,C,Q haurien estat tractades amb cura exquisida i no durien ja més de 3 anys en un fons de magatzem. L’eslògan que emmarcà la ubicació de l’escultura d’Alfaro i els actes de fa 24 anys fou: Girona, dotze segles de vocació europea. Vist el tarannà de tot plegat, l’eslògan que s’escau a la ciutat és un altre: Girona, tant tens, tant vals. [El nas de la bruixa · Diari de Girona]

Jordi Vilamitjana i Pujol
és professor de llengua i literatura catalanes a l’IES Santa Eugènia
i coautor del llibre IFP Sant Narcís 1952-1997: 45 anys de Formació Professional a les comarques gironines