M’han dit moltes vegades que sóc un ingenu. Quan la gent poderosa, en general i també en la Girona del Girona rai, escolten veritats com punys que els recorden l’origen i les conseqüències del seu poder, et foten un parell d’hòsties, que es diu planerament, o et diuen que ets un ingenu. Això en el millor dels casos, ja que la gent poderosa ja se sap que és com és. Com que encara escric aquestes ratlles vol dir que sóc una persona amb sort. Aquest llarg excurs volia evitar començar dient: el Martin Luther King Jr. que ara recordarem amb llàgrimes de cocodril, era un ingenu. I a més a més negre. I a més a més negre clergue encorbatat d’Atlanta, Georgia, EUA. Vull dir que no era un negre com Nelson Mandela, militant del Congrés Nacional Africà i rècord Guiness d’anys de presó infame. No era de Mthatha, capital d’una de les reserves de població negra més abominables de l’apartheid sud-africà. I continuaria confessant que, sense cap ànim de fer idiotes comparacions, sempre em va commoure la persona que va cridar aquella frase cèlebre del seu cèlebre discurs d’ara fa mig segle: “A vosaltres, avui us dic, amics meus, que malgrat les dificultats i les frustracions d’aquest moment, jo encara tinc un somni”. Una frase amb greus conseqüències, perquè, ja estaven farts del negre d’Atlanta, que potser no era tan ingenu i havia demostrat valentia i compromís: el van pelar i punt.

El poder dels somnis, el valor de l’esperança

Aquell negre d’Atlanta hi tocava: cal alimentar els somnis. Malgrat les dificultats i les frustracions, cal alimentar permanentment els somnis, ja que, com ens recorda el Mestre Paulo Freire: “No hi ha canvi sense somni, com no hi ha somni sense esperança”. Quan somio, aquesta frase crec que m’ajuda a no tenir més malsons dels que caldria esperar en un petit i dependent país on l’extraordinari deteriorament econòmic, social, laboral, ambiental i institucional, i, sobretot ètic, sembla no tenir aturador. Freqüentment somio en l’educació, somio en un món i en un país educador i educat, és a dir, alfabetitzat i educant i educant-se contínuament i amb voluntat alliberadora i crítica al llarg i ample de la vida. Naturalment, “a esta altura del partido”, que diria Benedetti, quan somio l’educació dels meus somnis, crec, com ell, “en los ojos y las manos del pueblo” o, dit d’una altra manera, en la necessària Revolució Social que ens comenci a canviar la vida i el futur. I, l’educació.

És quan somio que hi veig clar foll d’una dolça metzina

Perquè, malgrat la meva ingenuïtat i l’herència de tantes batalles perdudes, ara i aquí crec que només fora de les inhumanes urpes del capitalisme podrà néixer una altra educació possible: aquest és, torno a Freire, el meu inèdit viable, el meu somni educatiu. I sens dubte, per alimentar-lo necessito ser aquí i ara, abans que res, una persona enormement esperançada.

Un procés constituent també en l’educació

Si dic que el meu somni educatiu passa també, i fonamentalment, per la descoberta del camí cap a una societat lliure i sense classes, la gent poderosa dirà que polititzo l’educació o que no parlo d’educació. I tant que en parlo! Un exemple: no ens cansem de dir que l’analfabetisme absolut i la pobresa-exclusió són cares d’una mateixa moneda però gairebé totes les persones i models didàctics, pedagògics i polítics que, suposadament, lluiten per l’eradicació de l’analfabetisme no lluiten alhora per l’eradicació de la pobresa, fins i tot, en moltes ocasions, la reprodueixen… com volen eradicar doncs aquest tipus d’ignorància? I és que, en l’educació que somio primer caldria eradicar els analfabetismes, avui especialment l’analfabetisme polític: començant pels responsables de la formació dels mestres i educadors i continuant pels professionals en actiu del sistema educatiu; no pot ser que un analfabet polític, que no sap o no vol llegir el món, sigui l’encarregat a ple dret d’ajudar la persona que aprèn a llegir i escriure a fer la necessària lectura del món prèvia a la lectura de la paraula… Aquest exemple-metàfora, crec que molt extrapolable, diu que necessitem, també a l’educació, un procés constituent que posi els comptadors a zero i ens ajudi a somiar la nova educació que volem. Mentrestant, compromesos, tossuts i esperançats, alimentem els nostres somnis recordant que la lluita també educa.

En homenatge i celebració del 50è aniversari del discurs pronunciat per Martin Luther King
a les escales del Memorial a Lincoln, a Washington DC, al final de la Marxa pel treball i la llibertat, el 28 d’agost de 1963