Gener va marxar inundant d’horror el cor de la gent decent. Sumant ara a l’horror ràbia i tristesa a parts iguals. L’origen de tot plegat va ser doble: l’enrenou provocat per l’emissió pel Canal 33 del documental Ciutat morta sobre l’anomenat cas del 4-F i una increïble noticia que ens arribava de l’estat veí: «La policia francesa interroga un nen de vuit anys per apologia del terrorisme». Una notícia, però, que de seguida va desaparèixer de l’escenari mediàtic com per art de màgia i que -fins jo arribo- no ha merescut gaires comentaris posteriors dels opinadors i tertulians de casa nostra. Una notícia més, ocultada com la que acomiadava el mes: UNICEF ha llançat una petició record de 2.700 milions d’euros per ajudar a 60 milions de nens atrapats en diferents conflictes armats i desastres arreu del món, alhora que informa que més d’un de cada deu nens viuen en situacions d’emergència. Voleu dir que amb la vacuna contra la grip el capitalisme d’ara no ens vacuna també contra la ignomínia?

El nen

8 de gener, un dia després de l’atac a París contra Charlie Hebdo: un mestre d’una escola d’ensenyament primari a Niça, pregunta als seus alumnes si, d’acord amb el lema de solidaritat difós arreu, Jo sóc Charlie, ells també ho eren. En Ahmed, un alumne de vuit anys d’una família de confessió musulmana, diu -cal pensar que repetint allò escoltat a casa seva- que no i que ell «estava amb els jihadistes», perquè des del setmanari s’havia escarnit greument i moltes vegades el profeta Mahoma. El mestre ho va posar en coneixement del director del centre i aquest va alertar la policia que el menor es va negar a participar en el minut de silenci en memòria de les víctimes i que va mostrar la solidaritat amb els terroristes, sempre segons el docent, i va presentar una denúncia a comissaria per “apologia del terrorisme” contra el pare del menor. La policia va convocar el nen i el seu pare per intentar «entendre com un nen de vuit anys pot tenir una postura tan radical», reconeix el director departamental de la seguretat pública. Durant 30 minuts, els agents van interrogar-los i «òbviament, el nen no entén el què va dir», concreta el responsable de seguretat. L’advocat del pare del menor va tuitejar algunes parts de l’interrogatori, en què a preguntes de què significa la paraula terrorista, el nen va respondre: «no ho sé». «Interrogar un nen de vuit anys reflecteix l’estat d’histèria col·lectiva actual al voltant de la noció d’apologia del terrorisme. En aquest tipus de casos, és necessària la pedagogia», ha argumentat l’advocat, per a qui l’actitud del director «és inadmissible». Fins aquí he tractat de resumir les informacions publicades en premsa.

L’horror

L’horror com sabem és un sentiment humà que origina una profunda repulsió davant d’algun pensament o cosa terrible, repugnant o contrària a les creences, pautes culturals, drets i normes ètiques i socials de les persones. L’horror, doncs, va per barris, no respon als mateixos patrons sempre i arreu. Dic això, perquè jo parlo aquí del «meu» horror i sóc conscient que els «meus» detonants de l’horror no són extrapolables a tutti quanti. I l’horror que m’ha produït el cas d’aquest nen està molt repartit. Trobo horrible el paper que fan el mestre i el director de l’escola gestionant el conflicte; trobo horrible el paper que fan els pares del nen comentant -justificant?- la pèrdua d’una vintena de vides humanes; trobo horrible el paper que fa la religió legitimant els assassinats; trobo horrible el paper que fa la política que promou o tolera que la policia interrogui o dialogui durant mitja hora amb un nen de vuit anys acusat d’apologia de terrorisme… I trobo absolutament horrorós que tot plegat no provoqui la indignació popular, ans al contrari, que fets com aquest ens facin mirar cap a l’altre costat. I de tant mirar cap a l’altre costat ja som incapaços de veure allò evident sense patir de torticoli…

Simultàniament al fet que comentem, hem sabut, per posar un parell d’exemples, que els 56 caps d’estat i de govern que van encapçalar la manifestació convocada a París l’11 de gener, després de la matança a les oficines de Charlie Hebdo, imatge que van difondre de manera extraordinària tots els medis de comunicació, mai van estar a la famosa manifestació, doncs tot plegat va ser un muntatge-farsa [www.voltairenet.org] o que en els últims 10 anys a l’estat espanyol s’han denunciat 6.641 casos de tortures o maltractaments policials [www.publico.es]. Repeteixo: no trobem horrible tanta indiferència?

 L’educació

L’eradicació de l’analfabetisme polític, l’educació en general i l’educació escolar en particular és segurament la millor vacuna contra la torticoli. Ho diu gent moltíssim més autoritzada que jo. L’últim exemple que m’ha arribat: «L’educació escolar té un paper fonamental en el procés de transformació social. A semblança de la política i la religió, l’educació serveix per alliberar o alienar; despertar protagonisme o afavorir el conformisme; propiciar en els educands una visió crítica o legitimar l’statu quo, com si fos insuperable i immutable; promoure una praxi transformadora o sacralitzar el sistema de dominació.» (Educació crítica i protagonisme cooperatiu. Conferència especial del teòleg i escriptor brasiler Frei Betto en el Congrés Internacional de Pedagogia 2015. L’Havana, Cuba). Amb una altra educació possible, crítica i alliberadora, seria molt improbable repetir aquest article, parlar del nen francès de vuit anys acusat d’apologia del terrorisme, del cas del 4-F, de tortures o maltractaments policials o muntatges fotogràfics de capçaleres de manifestacions i altres farses polítiques, parlar de crisis i d’estafes, de capitals parasitaris i corrupcions de mena, parlar d’allò que parlem i parlem i parlem a cada moment sense posar-li remei per culpa de la maleïda torticoli… Seria, doncs, més que horrible, que en un any com aquest, amb tantes eleccions i tants canvis que ens anuncien, continuéssim sense sentir parlar d’educació. Gener va marxar de mala manera, potser amb el febrer ens passi el mal de coll i comencem a veure florir els ametllers. A veure…