Fins la setmana passada, he viscut en un desconeixement absolut de qui era i què havia fet Enric Marquès. Els demano disculpes. Per sort, el magnífic volum Enric Marquès periodista, nascut del treball de Pau Lanao, Miquel Torns i Carme Vinyoles m’ha posat al dia.

Els tres periodistes han fet una tasca excepcional. Han refet una biografia del personatge i aplegat una selecció de textos, acurada i interessantíssima que, sens dubte, són peces clau per mostrar a les generacions d’ara el perfil humà, idealista i compromès d’un home que va contribuir, de manera poderosa, a esborrar la grisor mítica de Girona.

Des de la dècada dels 60, Enric Marquès va ser un dels motors que van fer que Girona recuperés embranzida, cosmopolitisme, heterodòxia i trempera. Sens dubte, personalitats com la seva són les que ajuden a moure endavant la roda del progrés social i cultural dels nostres pobles.

Per curiositat, des de fa temps, he anat espicossant números vells de Presència, en la qual Marquès hi va jugar un paper decisiu fins al 1975. En aquella època, des del punt de vista estètic i dels continguts, la revista era enlluernadora. Va ser una escola de periodisme agosarat i experimental, en estat químicament pur. Tant que, al seu costat, la capçalera actual del setmanari queda aigualida.

Vist des de Figueres, el llibre sobre l’artista ens mostra per què la Girona d’avui és tal com la coneixem. Com ja va passar amb l’excel·lent volum col·lectiu Sota la boira, ens ajuda a entendre com un gegant es desperta i s’enlaira. [Lletres · Diari de Girona]