La tradició que ja creiem desapareguda, la llarga experiència catalana dels àcrates expropiadors, no ha mort. La gesta d’aquells lluitadors, ara ja herois llegendaris en l’imaginari popular, torna a brillar sota els cels estelats de Catalunya, sobre els anhels de la gent que volen un altre món possible, que senten el desig d’una era millor.

Joan Vila Capdevila, Caracremada, ronda pels obacs del Berguedà, amb la guàrdia civil trepitjant-li els talons, dinamitant torres elèctriques en un intent desesperat d’aturar la producció de les fàbriques del Llobregat. Fuig carregat amb els sacs dels diners dels amos de les mines que serviran per imprimir les octavetes de la resistència i la revolta.

Francesc Sabaté Llopart, el Quico, escapa altre cop dels cercles dels picoletos que l’envolten a la masia de la Mota on s’ha refugiat amb els companys. Corre sortint dels bancs de Barcelona on ha entrat cridant: «Sóc el Quico», i no li cal disparar ni un sol tret per aconseguir que els atemorits empleats de banca li donin els diners que serviran per finançar les despeses dels sindicats anarquistes.

Salvador Puig Antich corre a fuita en el Seat 124 expropiat a punta de pistola, quan surt de la sucursal d’on, sota l’amenaça de les armes, s’han endut el contingut de la caixa forta. Els diners que traginen acabaran a les caixes de resistència dels treballadors en vaga i seran la tinta i el paper blanc que les offset convertiran en llibres de Ruedo Ibérico, l’editorial que explica a les classes oprimides els mecanismes i els fins de l’opressió.

Però Enric Duran és molt millor. Ha expropiat 492.000 € a la gent que -segons ell- més ens roba i li han servit per editar 200.000 exemplars de Crisi, una publicació en paper salmó en format de diari econòmic, que s’han repartit gratuïtament per tot Catalunya mitjançant les organitzacions dels moviments socials.

És el millor perquè la seva acció directa no ha necessitat de l’amenaça de les pistoles. Aquest sempre ha estat el punt dèbil de les expropiacions armades: la violència d’entrar a qualsevol lloc amb una pistola a la mà i el perill per a la integritat física per als treballadors de les empreses expropiades i per als propis activistes. Enric ha solucionat aquest problema.

És el millor perquè ho ha fet ara, quan sembla que ningú es pot enfrontar a la omnipotència i la omnipresència dels poders econòmics i militars. En aquest moment, on la majoria de la població està endeutada de per vida amb les entitats financeres, que amb la seva política de crèdits gairebé han portat al món mundial a la desfeta econòmica, hi ha algú que no els té por, que els planta cara. Amb el seu nom, Enric, amb la seva audàcia i l’ajuda dels amics, ens dóna una lliçó de valentia i coratge en reivindicar la seva acció directa abans de que cap de les empreses expropiades li hagués posat una denuncia.

O és que tu no has dit mai «són uns lladres!» en veure les comissions que et cobren de les caixes i els bancs? O és que mai has pensat «caradures!» en veure el resultat dels seus beneficis anuals? L’única diferencia amb l’Enric és que ell ha reaccionat amb l’acció. Durruti, Ascaso, Vila, Sabaté, Massana, Facerias, Puig, Duran…