La Biblioteca escolar Montfollet, de l’Escola Montfalgars, va acollir el mes passat una sessió de L’hora del conte dedicada a la revista infantil Patufet i, en concret, a Aureli Capmany (Barcelona, 1868-1954), fundador i primer director, i pare de l’escriptora Maria Aurèlia Capmany. El cas d’aquesta publicació és únic en la història de la premsa catalana perquè conserva l’honor de ser el setmanari en català amb major tirada de la història (65.000 exemplars), cosa que es traduïa que hi havia al voltant d’unes 325.000 persones que estaven pendents de les històries allà explicades, en els moments de més popularitat.

La revista, de tipus il·lustrada i redactada en català, es va publicar en dues etapes (entre 1904 i 1938; i de 1968 a 1973) amb la capçalera lleugerament modificada: d’En Patufet a Patufet. La sessió, adreçada a la mainada a partir dels tres anys i familiars, va estar dirigida per Albert Estengre i havia estat organitzada per les Biblioteques de Girona, el passat 23 de febrer.

Però, qui era en Patufet? Essencialment, és un personatge de ficció que representa un nen grassonet i amb barretina (en alguns casos, dibuixada de manera desproporcionada respecte a la resta del cos) que realitzava «entremaliadures», reflexions sobre algun fet de la seva vida quotidiana que, des de la perspectiva actual, serien càndides, ingènues i de baixa intensitat. Aquest és, precisament, l’eix de L’hora del conte que la biblioteca Montfollet acull: recuperar aquelles entremaliadures que, cada setmana, eren divulgades gràficament i amb la paraula escrita. Un personatge que també és present en altres cultures europees, malgrat que amb aparença diferent.

La publicació va ser, per entendre’ns, una mena de còmic de l’època que va aconseguir una popularitat elevadíssima. El primer número té data de 3 de gener de 1904, amb vuit pàgines (que van créixer poc temps després) i redactades amb un català sense unificar. La seu de la redacció era en el número 11 de la Rambla de les Flors de Barcelona, el domicili d’Aureli Capmany. Inicialment, el preu de venda per exemplar va ser de cinc cèntims. La subscripció per a Catalunya estava fixada en 3 pessetes si s’optava per l’anual, i de 2 si era la semestral.

Més enllà de Catalunya, que la revista anomenava estranger, el preu de la subscripció anual pujava fins a les 5 pessetes. Mesos després, Capmany es vendria la capçalera a l’editor Josep Bagunyà. D’entre altres objectius d’En Patufet, hi havia l’ensenyament del català i de l’estima al territori i a la cultura des d’una perspectiva conservadora que la feia connectar amb la visió vital que defensava la classe mitjana urbana. Un dels aspectes a destacar és que les il·lustracions eren molt cuidades.

La nòmina de dibuixants que van passar per la redacció del Patufet és prou nombrosa i significativa. Entre d’altres, destaquen els noms de Lola Anglada, Joan Garcia Junceda, Ricard Opisso, Joaquim Muntañola, Toni Batllori i Joan Antoni Fernández (Fer). Igualment, els escriptors no es queden enrere. Josep Maria Folch i Torres (autor de les Aventures extraordinàries d’en Massagran i de Pàgines viscudes), Gabriel Jaraba, Aurora Díaz-Plaja i Josep Maria Espinàs són alguns dels autors dels textos de la publicació al llarg de la seva història.

La primera etapa de la revista va acabar en un context en què la Guerra Givil (1936-1939) no en garantia la producció convencional. De fet, els problemes van començar el 1936. El darrer número es va publicar a finals de l’any 1938 (edició del 24 i 31 de desembre) i Franco entraria a Barcelona poc temps després, fet que hagués significat la prohibició de treure la revista al carrer en ser escrita en català. La represa de Patufet, que va suposar unes llargues negociacions amb el règim a fi d’obtenir el permís, va ser portada a terme per Josep Maria Bagunyà, nét de l’editor de la primera etapa.

El primer número de la nova època és del 6 de desembre de 1968. Va finalitzar per la baixada en les vendes i les subscripcions, enmig d’una estratègia empresarial que tensava el propòsit de dotar la publicació d’elements moderns (en el disseny, en els continguts…) i el fet de mantenir l’essència original. Un editorial publicat en l’edició del 29 de juny de 1973 n’anunciava el tancament. Aleshores, l’exemplar costava 8 pessetes i la redacció estava situada en el número 22 del carrer de Muntaner. Els textos estaven escrits amb la gramàtica i ortografia de Pompeu Fabra. Com en altres projectes editorials, els lectors van tenir la darrera paraula.